Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

El número d’octubre de 1959 -el primer Serra d’Or– ja acollia en les seves pàgines la secció d’Eduard Artells, que a més a més continuava la feina de corrector de la revista que ja exercia a Germinabit. La secció es titulava ‘Llenguatge i gramàtica’ i es va estrenar amb un article titulat ‘El gerundi copulatiu’ en el qual des de la primera frase Artells ja anava per feina invocant el mestre Fabra i la referència que havia fet -en una ‘conversa filològica’ publicada vint-i-cinc anys abans- a l’aplicació errònia d’aquest tipus de gerundis. Una aplicació que malgrat les admonicions fabrianes continuava utilitzant-se en aquells moments (i, sense anar més lluny, ara).

S’obria, doncs, una sèrie que va fer forat ja que al llarg de tota la dècada dels seixanta va anar apareixent cada mes a la revista inspirada per l’Abadia de Montserrat. No fa gaire, en un article que vaig publicar arran dels cinquanta anys de la mort d’Eduard Artells (aquest) enumerava uns quants títols d’articles perquè el lector es fes una idea dels temes centrals que amoïnaven al corrector. Per no repetir-me us remeto al que vaig explicar aleshores. L’actitud rigorosa de no deixar-ne passar ni una, però, li va merèixer a Artells unes quantes baralles amb escriptors del moment que  es decantaven per una utilització més laxa, sense exagerar, de la norma de Fabra. Noms rellevants com Joan Fuster, Pere Calders, Joan Sales o Maria Aurèlia Capmany són, entre algun altre que ja s’ha perdut, els que varen discutir públicament els criteris del corrector de Serra d’Or.

I mentre la dècada avança arribem a 1968 i 1969, dos anys en els quals es produeix la irrupció de Terenci Moix en el panorama literari català amb tres títols molt concrets: ‘La torre dels vicis capitals’ (1968), més ‘Onades sobre una roca deserta’ i ‘El dia que va morir Marilyn’ (1969) que varen revolucionar el panorama fins aleshores una mica somort de la narrativa catalana del moment. Centrem-nos en ‘Onades sobre una roca deserta’, que va guanyar el premi Josep Pla que tradicionalment es concedeix la nit del dia de Reis i que obre un calendari de guardons literaris que no es tancarà fins a la Nit de Santa Llúcia, a l’altra punta de l’any.

Si hem de fer cas al que l’autor indica al final del text (cosa que no deixa de ser un pèl temerària) Moix va començar a redactar ‘Onades…’ el març de 1968 a ‘Luxor, arran del Nil’ i el va enllestir el setembre del mateix any a ‘Alcúdia, Mediterrània’. Això ens situa en el quart trimestre per a la lectura del jurat i un parell de mesos de 1969 per fer-ne la correcció i l’edició del text perquè el cert és que la primera edició de la novel·la, que és la que jo tinc, porta data de març de 1969, molt lògica si l’editorial volia que el llibre tingués recorregut per Sant Jordi.

Tot i que alguna sospita sí que la tinc, no puc afirmar amb cap certesa si va ser per les presses o per les limitacions gramaticals del Terenci, però el cert és que el text d‘Onades sobre una roca deserta’ que va arribar a les mans d’Eduard Artells perquè en fes la correcció li deuria donar més feina de l’habitual perquè poc després de la publicació de la novel·la va escampar la brama que ‘mai més tornaria a escriure un llibre de Terenci Moix’. Un comentari que jo no he pogut documentar per bé que me l’han confirmat uns quants testimonis que recorden perfectament aquella època i el pa que s’hi donava.

Jo, personalment, no dubto gaire de l’autenticitat de l’anècdota perquè sé que l’Artells era un home que no es tallava gens a l’hora d’esquitxar un comentari irònic, una facècia o un joc de paraules. I si, a més a més, estava calent per la feinada que li havia comportat aquell mecanoscrit tot em quadra perfectament.

El comentari va arribar de seguida a oïdes de l’autor que es va guardar la resposta en espera de trobar el moment i el pretext ideal per fer-ho. I el moment va arribar uns mesos després en forma d’article d’Eduard Artells al número de Serra d’Or corresponent al març de 1970. Un article que, a més a més, reblava un d’antic que ja hem pogut llegir en l’apunt anterior d’aquesta sèrie. El reblava i anava, encara, moooolt més lluny.

El va titular ‘Barça o Barce, altra vegada? Barcelona!‘ i en parlarem en el proper apunt.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!