Totxanes, totxos i maons

Per fi he pogut dedicar quatre hores seguides als dos DVD’s que contenen “No Direction Home”, la pel·lícula de Martin Scorsese sobre els primers anys de Bob Dylan. Els de la seva irrupció com a gran promesa del folk -hereu directe de Woody Guthrie i Pete Seeger– en el festival de Newport de 1963 i també els de la seva posterior electrificació acollida com una traïció a les essències per la majoria de patums que fins aquell moment l’havien acomboiat. Hi apareix, per exemple, l’històric “Judes!” que algú del públic li va etzibar en el concert de Manchester (i no en el londinenc Royal Albert Hall com moltes biografies indiquen erròniament) el maig de 1966 i la resposta de Dylan en tres temps. Dues frases dedicades a l’anònim interpel·lant: “No et crec” i “Ets un mentider” i després l’ordre a la banda -The Band, per cert- que toquessin el tema següent, “Like a Rolling Stone”, amb la màxima potència (bé, la frase literal és una miiiica més crua i porta un “fucked” per entremig).

Una època que, discogràficament parlant, es va tancar amb la gira per Europa amb una monumental bandera americana com a decorat únic al fons de l’escenari (ara mateix no recordo si és un París-Match o un Salut les Copains el que guardo en una caixa d’arxiu amb el reportatge del concert a l’Olympia de París), amb l’esplèndid “Blonde on Blonde” enregistrat just en acabar aquella gira (maig del 66) i amb el ja mític accident de moto el juliol d’aquell mateix any que el va deixar fora de combat durant una llarga temporada (el disc següent, “John Wesley Harding”, no va ser enregistrat fins al desembre de 1967).

Quan m’hagi refet de l’impacte seré capaç d’afegir-hi un munt de records i sensacions més. Que no es digui que no he avisat. Deixo, doncs, de moment la promesa d’un comentari més extens… i el consell a tots els dylanians que aquest doble DVD és fonamental per a la seva supervivència.

La segona alegria musical del cap de setmana me l’ha donat la iniciaitva de la SGAE i la Fundación Autor de fer un web dedicat a un altre músic que m’estimo especialment: Frederic Mompou. El meu descobriment de la música de Mompou es remunta als primers anys 80, en l’època que m’encarregava d’un programa setmanal de música a l’emissora Ràdio Obrera. El meu guia va ser un altre músic: Jordi Sabatés. Per aquella època, a més a més, vaig tenir la sort de poder conèixer personalment Mompou en el concert commemoratiu dels seus 90 anys celebrat al Palau. Tinc el programa amb una dedicatòria seva que conservo com una relíquia. (Bé… de fet el mèrit és del noi gran de casa que em va acompanyar al Palau. A Mompou i la seva muller els va fer molta gràcia que aquell nen de vuit anys els demanés un autògraf).

“Sóc un home de poques paraules i un músic de poques notes”, solia dir. Déu n’hi do quines notes, però, mestre..

Un instant abans del silenci / un instant després de la plenitud / la màgia del mestre esdevé música / íntima i callada / que eixampla el meu petit racó / i em fa captiu de la tendresa. (abril 1981)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!