Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

Avui és un dia important: fas dos anys. Dos anys que estic segur que pels pares han estat els més pletòrics i il·lusionadors de la seva vida. També per nosaltres, els teus avis, tot i que la nostra biografia -privilegis dels vellets- ja ens ha fet passar per situacions similars, precisament quan exercíem de pares. T’he de dir, però, que no és el mateix veure créixer els fills que els néts.  (n’hi ha més)

L’evolució d’un fill -sobretot si és el primer- la segueixes hora a hora, minut a minut, des de la primera fila i amb una intensitat que combina de manera simultània un feix d’angoixes i incerteses (“ho estarem fent bé?”,  “què li deu passar ara, que plora?”– amb un paquet de responsabilitats i compromisos personals (feina, estudis, relacions…)

Els avis no seguim aquest procés des de tan a prop però, en canvi, hi aportem dues coses: la distància (i les xacres!) que ens dóna l’edat i la tranquil·litat d’haver viscut abans aquesta situació i de saber, per tant, que hi ha petits encerts i errors que cal preveure i tenir en compte.

Hi ha un fet, però, que m’ha commogut quan hi he pensat i que ha estat el desencadenant d’aquesta carta: malgrat la intensitat amb què hem viscut tots plegats aquests dos primers anys de la teva vida, tot i ser la nena més fotografiada i filmada de Barcelona i del Maresme… dintre de la capsa dels teus records no quedarà cap imatge o cap so identificable d’aquest període.
 
No vull usurpar el lloc del Roger, el teu avi bretó que -professional com és d’aquests afers relacionats amb la ment i l’esperit- en sap molt més que jo, però pel que tinc entès les persones no comencem a tenir records concrets de la infantesa fins als tres anys almenys. I encara aleshores de manera molt incipient.

En una carta de fa uns mesos et parlava dels rituals i t’explicava que la nostra memòria funciona a base de capes de records que es van superposant i que de tant en tant un estímul exterior insospitat pot activar sensacions que teníem aletargades. Això passa encara que en la majoria dels casos siguem incapaços d’entendre els mecanismes a través dels quals aquella espurna ens connecta de manera fugaç amb algun moment de la nostra vida oblidada.

Per tapar en part aquest forat negre que tots portem incorporat hi ha les fotografies, les músiques, els documents, els contes, els papers i els objectes. També la memòria de tots els que t’envoltem: els pares sobretot, i els avis. I paral·lelament a tot això la nostra constància a l’hora d’anar preparant  les bases del teu arxiu personal. Una feina per a la qual els avis solem disposar de més temps, recursos i paciència que els pares.

Tot això, és clar, s’ha de complementar amb la teva curiositat tan bon punt tinguis consciència que hi ha coses de la teva vida i de la teva família que val la pena de conèixer. Quan arribis a aquest punt, creu-me, la solució és preguntar. Incansablement, amb insistència. Preguntar fins a saber-ho tot.

Hi ha una novel·la de Ray Bradbury que es titula “Fahrenheit 451” en la qual apareixen uns personatges molt peculiars: els homes-llibre. S’hi descriu un món futurista en el qual la lectura i les biblioteques han estat prohibides i, com a reacció, s’ha format un exèrcit clandestí de persones que cada una porta interioritzat el text d’un llibre. Quan una d’aquestes persones es mor desapareix també el llibre que hi havia en la seva memòria.

Els pares i els avis som els qui portem dintre nostre el llibre dels teus orígens, el relat dels primers anys de la teva vida. Difícilment podrem escriure’l, aquest llibre, però sí que te’l podem transmetre de la manera més completa que ens sigui possible.

Tingues curiositat. Pregunta sempre que en tinguis ganes. No hi ha límit mínim d’edat perquè ho facis. En tot cas, ja adaptarem cada resposta al que pugui servir-te segons el moment que formules la pregunta.

Suposo que si mai arribes a llegir aquestes cartes ja sabràs que al pis dels teus avis de Barcelona hi ha un munt de papers, carpetes, arxivadors, àlbums i objectes antics guardats -i catalogats, naturalment- en els armaris. Estic content de tot el que he pogut anar recollint, amb la impagable aportació de mon germà Francesc, sobre els Isern del passat i d’ara mateix. I tot això gràcies a que el nostre pare i el nostre avi varen tenir molta cura a l’hora de conservar documents familiars.

Tot i aquest llegat, sovint he de lamentar no tenir a l’abast mon pare o ma mare per preguntar-los coses o aclarir dubtes que de tant en tant em vénen al cap llegint algun paper antic o mirant una fotografia del segle passat. Unes respostes a les quals, ai las, he de renunciar perquè ja se m’han perdut per sempre.

Han estat dos anys extraordinaris, irrepetibles. Carregats de records i de sensacions que difícilment oblidarem. En nom meu i de l’àvia que passis un magnífic dia d’aniversari, Mila.

El segon, petita… 
     
——————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta -conjuntament amb altres apunts amb ella com a protagonista- les podeu trobar en l’apartat “Mila” d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.