Totxanes, totxos i maons

Com que amb el canvi d’horari el cap de setmana té una hora més aprofito bé el temps des de bon matí i, del llit estant, m’obsequio -via senyor iPod- amb un fragment del "Köln Concert" de Keith Jarrett. Un disc que sembla mentida que hagi complert ja trenta anys perquè sona fresc com si fos acabat d’enregistrar. A punt de llevar-me tanco el cercle jarrettià amb els vuit minuts de la versió de "My Song" que apareix a "The Carnegie Hall Concert", el seu darrer disc enregistrat el 26 de setembre de l’any passat. Una altra meravella. Passen pocs minuts de les 7 i jo ja porto les piles carregades fins dalt de tot per fer front a la vida.  (n’hi ha més)

Entro a Vilaweb i llegeixo (vegeu aquí) la notícia de la inauguració oficial a València d’Octubre Centre de Cultura Contemporània, corol·lari de luxe -conjuntament amb el sopar de proclamació dels Premis Octubre d’aquesta nit- de la gran setmana cultural que des de fa una pila d’anys organitza per aquestes dates Eliseu Climent i la seva gent.

Tot i que la intenció de l’A. i meva era de fer costat al bon amic Eliseu en un dia tan singular ens haurem de conformar viatjant a València amb la imaginació i adherint-nos-hi espiritualment. Els pintors (vegeu aquí) -que aquest cap de setmana enllesteixen definitivament la feina- i la preparació de les classes (vegeu aquí) que ara dono a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès ens priven d’escapar-nos unes hores per saludar els amics valencians.

No ho demorarem gaire, però. Promès.

Sobre Eliseu Climent -ara que surt a la conversa- no puc fer altra cosa que secundar totalment les paraules del meu amic V.: es pot estar més o menys d’acord amb algunes de les coses que ha fet i que fa però si algú té intenció de condemnar o menystenir la seva trajectòria que presenti abans un full de serveis al país i a la cultura tan complet com el seu i que després comenci a parlar.

Continuo el matí repassant en video el "De llibres" d’ahir, dedicat a Eduard Márquez i a "La decisió de Brandes", un llibre excel·lent a propòsit del qual em sento molt cofoi d’haver estat el primer crític que en va parlar públicament (vegeu aquí) per destacar-ne les seves virtuts. Si tot va segons el previst d’aquí a un parell de setmanes l’Eduard vindrà a explicar coses de la cuina i els budells del llibre als meus alumnes. Ja m’espero la sessió amb candeletes perquè el llibre s’ho val.

Abans de dinar llegeixo "Carnaval", de Jordi Galceran. Durant els últims dies he anat recollint crítiques diverses aparegudes a la premsa arran de l’estrena de l’obra al Romea. Del que expliquen els crítics i algú que ja l’ha vist i me n’ha parlat trec un parell de conclusions: que la gent riu durant el transcurs de la funció i que el final és més aviat fluix.

No hem vist encara l’obra però tenim intenció de fer-ho. I, tanmateix, no he resistit la temptació de llegir el text que ha editat Proa i que aquesta setmana m’ha enviat l’editorial. Després de la lectura trec dues conclusions: la primera és que, francament, no sé d’on dimonis treu el públic motiu per a les rialles; la segona és que sí, que el final és francament decebedor.

Em sap greu dir això del Galceran perquè "Dakota", "Paraules encadenades" i "El mètode Gronholm" em varen entusiasmar. Però de moment -i a discreció del que pugui dir després de veure l’obra, és clar- em sembla que aquest "Carnaval" d’ara fa figa.

Ara vindran a dinar els avis. És a dir, mon pare i la mare de l’A. Al noi gran de casa no l’esperem. Aquests dies és a Sevilla, com tota la penya que es dedica als afers musicals. El noi petit potser sí que treurà el nas un moment. I cap a mitja tarda atacaré la lectura de la meravella que estudiarem dilluns a classe: "Helena o el mar del verano", de Julián Ayesta.

Potser en parlaré aquí demà. Que aquest cap de setmana és una hora més llarg i, amb una bona organització, hi ha temps per tot.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!