Per si a algú li pot interessar aquí teniu un parell d’articles publicats recentment amb els quals em sento plenament identificat.
“Riuen”, Manuel Cuyàs
(El Punt Avui, 30 de novembre de 2012)
Vegeu aquí l’enllaç al text
A Madrid –el que entenem per Madrid quan diem Madrid– riuen com hienes des que han sabut que Artur Mas no va aconseguir diumenge la majoria absoluta o extraordinària que li hauria permès liderar tot sol el procés de l’estat propi. No sé de què riuen tant. Ara Mas, sense la confortable majoria que ambicionava, ha de pactar amb ERC, que és partit de plantejaments molt més radicals. Mas, tot sol, hauria conduït el procés a la catalana i convergent manera: a poc a poc i amb bona lletra, pesant i mesurant el temps, mirant de convèncer… (n’hi ha més)
… els poders que compten i dringuen –La Caixa– amb la camisa planxada i la corbata més ben triada, insistint en l’estat propi per damunt de la “independència”, que és paraula que fa més por, i parlant i negociant amb qui almenys provisionalment s’ha de parlar i pactar, que sempre és Madrid, el que entenem per Madrid quan diem Madrid.
Amb els resultats dominicals no vull dir que no hi hagi camises planxades i molta estratègia a l’hora de mesurar el temps que ens ha de conduir a la consulta. Vull dir que el tempo convergent, que és el que a Madrid entenen perquè hi estan avesats, queda del tot alterat i que, per tant, no acabo d’entendre de què riuen.
Faig comèdia. Sí que ho entenc. Riuen perquè pot més en ells la satisfacció per la humiliació que creuen haver infligit a Mas o que Mas s’ha infligit a ell mateix convocant unes eleccions que no li han sortit com volia. Mas és qui havia gosat desafiar-los, qui els havia fet tremolar l’arquitectura estatal, qui els havia fet reaccionar nerviosos i ridículs. Per això riuen, sense atendre altres consideracions.
Jo i molts com jo havíem pensat que si Mas no aconseguia l’objectiu d’uns resultats esplendorosos l’Europa i el Món que havien personificat en ell les nostres aspiracions estatistes ens girarien la cara dient-nos bufanúvols. No ha estat així. Han fet sumes de vots i escons i els ha sortit que ara Catalunya és més independentista que dissabte passat. A Madrid encara no han fet sumes, entretinguts com estan fent les restes dels resultats que ha obtingut Mas. Quan sumin se’ls haurà acabat aquesta bona cara, tot i que no són descartables venjances perquè estan molt enfadats, perquè el seu somriure ple d’ullals és el de la ràbia.
“V de victòria”, Andreu Barnils
(Vilaweb, 2 de desembre de 2012)
Vegeu aquí l’enllaç al text
L’alegria es pot resumir en una sola frase: som majoria absoluta els que volem un referèndum aquesta legislatura. Optimista de naixement, després dels resultats confesso que jo sóc dels que creu que celebrarem el referèndum sense cap dubte. Ho crec del tot. Aquest és el mandat i, em sembla, aquestes són les intencions. A mi no em feu plorar amb ulls convergents, família, que la meva alegria és enorme i el meu plor és d’alegria.
Alegria perquè hem votat per primer cop un parlament amb majoria independentista. Concretament som 74. Recordo, aquells anys, quan érem 3. Literal. Hem passat de 3 a 74. Per això a mi l’alegria em surt per les orelles. Floto i tot, família. Jo salto d’alegria al comprovar que sí, ha passat, CiU s’ha fet independentista i no ha perdut res d’importància pel camí. Després del gran canvi, del salt al buit, de perseguir la quimera, resulta que CiU passa d’1’2 milions a 1’1 milions de votants. Ja em diràs la pèrdua. Tants anys escoltant que CiU perdria la majoria si es passava al nostre bàndol i resulta que torna a tenir, com sempre, majoria. O sigui que menys plors als ulls i més cares altes, convergents.
També hem vist, alguns amb una alegria descomunal, com Esquerra superava al PSC en nombre de diputats. Ha passat allò que apuntava Joan Ridao amb insistència: ERC comença a substituir el PSC. Avui és un dia per felicitar-lo, a ell i als creadors de l’estratègia que molts van titllar d’equivocada. Els acusaven d’ingènus i mira, l’estratègia ha demostrat ser un bon camí: ERC aconsegueix vots fora de CiU. N’aconsegueix del PSC, de l’abstenció i de nous votants Eo, que els independentistes del Baix Llobregat comencen a ser molts gràcies a ERC. Molts. I a les barriades de Sabadell, també. Com voleu que amb notícies com aquesta jo estigui trist?
Però és que a més a més resulta que les CUP han entrat al Parlament. I aquesta tampoc no és una alegria més. És una alegria enorme. Per fi tenim un partit anticapitalista a casa nostra. Diguem-ho altra vegada per si no ha quedat clar: an-ti-ca-pi-ta-lis-ta. Que a tots ens fa cosa dir-ho però hem de començar a parlar clar: si Espanya no funciona el capitalisme tampoc no ho fa. I em sembla que no cal ser molt llest per veure-ho. Altra cosa és no atrevir-se a criticar el sistema o tenir por a les alternatives. O fins i tot tancar-se en banda. Però que el sistema no funciona em sembla que és una evidència. I algú ho ha de dir. I si aquest algú és un radical de veritat com el David Fernàndez i la resta de la CUP, doncs molt millor. I si a més a més, el radical no és cap fanàtic, doncs excel.lent. Perquè només cal conèixe’l una mica per saber que el David no és ni fanàtic ni sectari. Al revés, és llegit, format, suau, educat, un encant de paio. Un perill real. En fi, que l’alegria també em ve, i molta, gràcies a la CUP. Només un detall explicat per un nét al twitter. ‘El meu avi de la CNT ha anat a votar per primera vegada a la seva vida i ha votat a la CUP’.
Per escenes com aquestes com voleu que jo estigui trist? Amb tantes batalles guanyades en un sol dia com voleu que estigui baix de to? No, família, no em fareu plorar amb ulls convergents que jo ploraré amb ulls d’alegria.
