Aquesta tarda he anat al Pavelló Mies van der Rohe de l’Exposició (És curiós, des de petit se m’ha quedat gravada aquesta expressió -l’Exposició- i l’empro de manera automàtica. La vaig aprendre de la meva àvia que vivia a tocar de la plaça d’Espanya i per a la qual la muntanya de Montjuïc va ser per sempre més l’escenari de l’Exposició Universal de 1929).
Hi vaig de tant en tant, al pavelló Mies. Un o dos cops l’any, sempre sol i cap al tard, quan ja no hi queda quasi ningú. M’agrada passejar-me per aquella arquitectura de recursos mínims i equilibri màxim -“més és menys, menys és més”, diu el lema de la Fundació Mies van der Rohe-, omplir-me els ulls amb l’harmonia de les formes, els colors i les textures de cada recobriment de parets i terra. Quan ja he visitat el petit estany amb l’estàtua de Georg Kolbe -una al·legoria de l’albada, quan es desperten els sentits- i he comprovat una vegada més la saviesa de l’arquitecte a concentrar en aquesta figura femenina totes les perspectives visuals de l’edifici m’assec en el llarg banc exterior a recer del mur de travertí i espero a veure com comencen a reflectir-se les primeres llums del vespre damunt la làmina d’aigua de l’estany principal. Les coses són al seu lloc, els minuts passen i el món torna a ser un indret proporcionat i acollidor.
Tinc uns quants petits rituals com aquest que em reconcilien amb l’entorn. Uns rituals que em dosifico expressament per poder gaudir-los més i millor. Per exemple, escoltar amb auriculars i a les fosques el “Coral romput”, de Vicent Andrés Estellés, recitat per Ovidi Montllor amb Toti Soler a la guitarra; veure el video (ara ja el DVD) de “Paris, Texas”; posar a la maleta de cada estiu la poesia completa de Gil de Biedma (i llegir-la, és clar); escoltar en vinil l’“Aftermath” dels Stones i fer el trajecte (aquí evidentment ja no sol sinó amb l’A.) entre San Juan de Duero, San Polo i San Saturio a Sòria. Un ritual, aquest darrer, que des de fa dos anys anem substituint per una passejada -preferentment a l’hivern- per la platja de la Kontxa amb final als “Peines del Viento” i tramesa, des d’allí mateix, de missatges SMS a amics i família: “Molt a prop de Chillida, records des de Donostia”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!