Totxanes, totxos i maons

Feia molts mesos -des de gener, més exactament- que Xavier Roig no apareixia en aquest Bloc. En aquella ocasió va ser arran de l’article que li va censurar el diari Ara, el nou paladí de l”autonomisme comprat a base de sucoses subvencions (amb l’error de base que qui vulgui llegir españolisme ja té La Vanguardia española, que té molta més experiència i no li fa res ensenyar el llautó).

Ho vaig explicar en aquest apunt i avui, onze mesos després, recupero un text molt recent de Roig publicat en el seu Bloc ‘Parlem clar’.

Per cert, m’he permès destacar en vermell un paràgraf que em sembla especialment aclaridor.

«Corruptissima republica, plurimae leges»

Xavier Roig. Publicat al Bloc ‘Parlem clar’ el 23 de novembre de 2022

https://www.parlemclar.cat/corruptissima-republica-plurimae-leges/

El sistema instaurat per l’imperi romà, va ser un fenomen encara no igualat. Per això bevem de molts dels seus principis. Una de les habilitats que tenien els romans era la d’expressar idees sofisticades en molt pocs mots. Sempre ha estat preferible explicar les coses de la manera més curta possible –que també és la més difícil. La frase que titula aquest article («Com més corrupte és un règim, més lleis fa») és d’una exactitud palpable. És el problema espanyol –ergo català– més candent. Moltes lleis i, per afegitó, mal fetes. Lògic. Parafrasejant Roma altre cop, podríem acollir-nos a la sentència «corruptio optimi pessima» («La corrupció dels millors és la pitjor de totes»). Agafeu corruptio en el sentit de l’època –aquell que avantposa els seus interessos, o del partit, al bé comú– i optimi com els millors, els que estan a dalt de tot. Als romans ni se’ls acudia que a dalt de tot hi pogués haver els pessimi, els pitjors, que és el nostre cas present.

Els darrers dies ens hem vist empantanegats un altre cop en una polèmica innecessària sobre la qual la premsa no sap informar. El periodisme nacional, des de l’infantilisme partidista que el caracteritza, ha de presentar les coses per tal que l’audiència gaudeixi, i això vol dir polaritzar qualsevol tema. Tornem als romans: la nostra premsa es regeix pel «panem et circenses», és a dir, mantenir distreta la gent. Per això, qualsevol dels nostres diaris considerats «de referència» acostumen a barrejar notícies del cor amb prediccions falses del temps i la cotització a borsa de Grífols –cosa inèdita fora d’aquí. I tot plegat embolcallat en una mena de «totum revolutum» que amaga la incultura que es pretén propagar.

Però tornem al tema: la Llei Orgànica 10/2022 de garantia integral de la llibertat sexual, coneguda popularment com la llei del «només sí és sí». Estem davant d’un tema recurrent: la qualitat de les lleis que emanen d’un parlament no pot ser mai millor que la dels diputats que les elaboren. Coneixent els diputats dels parlaments espanyols –ergo catalans–, les lleis estan a l’alçada. Que bé que ens aniria que els mitjans de comunicació i les tertúlies comencessin a parlar de la malaltia (diputats «pessimi») en lloc de donar voltes sempre a la febre: lleis mal fetes l’efecte pervers de les quals s’engalta als jutges.

Alguns jutges poc sospitosos de cavernícoles han intentat clarificar un principi que és de lògica pura i que t’expliquen a classe de dret bàsic. Quan una llei en deroga una d’anterior s’ha d’establir el que se’n diu un «règim transitori». Bàsicament, per una  raó ben senzilla: pot ser que alguns delictes de la llei derogada no tinguin un equivalent exacte a la llei nova. No regular aquest aspecte té efectes lamentables, com els que estem vivint. Hi ha gent que està sent jutjada ara mateix. Se la va detenir i se la va posar a disposició judicial perquè es va considerar que no havia respectat la llei. Però ara la llei és una altra. ¿Oi que és fàcil d’entendre? Però encara hi ha més: els reus –la gent ja jutjada i considerada culpable– tenen dret a dos principis bàsics que els romans també van plasmar per a la posteritat. Un d’ells és el d’«in mitius» («el més benigne»). Això vol dir que si per a un mateix delicte la nova llei fixa penes més lleus que la llei antiga, aleshores s’apliquen les noves penes. Si passa a l’inrevés, si les penes antigues són més lleus, es deixen les penes antigues. Però encara hi ha més llatí: «in dubio mitius» («en cas de dubte, la pena més lleugera»), és a dir, si no es troba a la nova llei l’equivalent precís del delicte comès, s’aplica al condemnat la pena més lleu possible que estableixi la nova llei per al delicte més similar. I aquí és on apareix la subjectivitat mediterrània: «Si són dolents, que es fotin! Per què se’ls apliquen penes més indulgents, a aquest malvats?».

Darrerament, que em miro els actes humans amb més lleugeresa i cinisme que fa uns anys –sobretot perquè he de procurar per la meva salut–, em dedico a propagar un principi que, entre nosaltres, no s’acostuma a assumir: els actes tenen conseqüències. Està de moda criticar l’alcaldessa Colau. Personalment, penso que si els barcelonins voten malament, que es fotin! Quan veig les andanes plenes de gent indignada pels retards de Rodalies Renfe em venen ganes d’agafar un altaveu i preguntar-los: «Que aixequin la mà els que han votat PSOE, PP, Ciudadanos, etc.», és a dir, qualsevol dels partits de disciplina forana. I un cop tots haguessin aixecat la mà els diria: «Doncs us foteu, per burros!». I així anar tirant. Si som grandets, hem d’assumir certes contradiccions: el nostre sistema electoral és una porqueria, i si no actuem i ho denunciem, xerrar no té sentit.

Parlant del llatí, dels diputats i de les lleis mal fetes, em ve al cap que la paraula ‘rufià’ també prové del llatí. Diu el Diccionari de l’Enciclopèdia: «Potser de l’italià ruffiano, d’un llatinisme rūfŭlanus, derivat de rūfŭla ‘rosseta; prostituta’, derivat de rūfus ‘pèl-roig’, aplicat a les prostitutes per la perruca rossa que solien dur». Deixem-ho aquí.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!