Totxanes, totxos i maons

Parlant “del tema”, un bon amic em deia fa uns dies (a propòsit del que li explicava a la meva néta en una de les cartes que de tant en tant li escric: aquesta) que recordava dues persones –i ho recalcava: “només” dues persones– que defensessin la viabilitat, la conveniència i la proximitat de la independència no pas ara, que més o menys ja ho fa tothom, sinó des de fa quatre o cinc anys: en Vicent Partal i jo.

A part de sentir-me profundament honorat perquè algú em posi en el mateix paquet que el meu admirat Vicent he de dir que, efectivament, em sento molt a prop de les seves opinions sobre el munt de coses que estan passant en el nostre país en els darrers temps. Per això quan avui he llegit el seu article “Una proposta a la italiana” (aquest) m’he sentit empès a obrir l’editor d’apunts del Bloc i començar a escriure aquestes ratlles que ara mateix no sé si acabaré publicant o no.

De fet, el que m’ha colpit més d’aquest article és el paràgraf final. Aquest:

“Finalment: durant anys molts lectors m’han qualificat d’optimista. Crec que els fets m’han anat donant la raó i, doncs, que allò que explicava diàriament no era fruit de l’optimisme sinó de la realitat, que s’ha anat confirmant. Però avui he de dir, i ho dic tan serenament com sé dir-ho, que l’odi partidista d’alguns, un odi irracional i desbocat des de fa dies, fa perillar el procés d’independència. I jo, per primera vegada en molts anys, veig possible que no hi arribem. Ho diré més clar: estic convençut que no hi arribarem si ens deixem arrossegar per aquest camí.”

Aquest singular crit d’alerta a propòsit de la fragilitat del procés si la força demostrada per la gent el 9N no l’acompanya la unitat d’acció de les forces polítiques favorables a la independència coincideix bastant amb la sensació de desànim que comencem a tenir molts i que ja ens és familiar després del patètic espectacle de trencaments (allò de la porcellana fina) i cares llargues provocat el mes passat per la nostra classe política (amb alguna meritòria excepció, no cal dir-ho).

Jo, però, mantinc encara l’esperança potser una mica ingènuament (i en arribar just aquí decideixo fer dues coses: publicar l’apunt i titular-lo precisament així: “apunt ingenu”).

Vejam si m’explico:

¿Recordeu les pel·lis d’acció? hi ha sempre un protagonista positiu i un altre de negatiu que es passen tota l’estona buscant-se les pessigolles i perseguint-se fins que arriba l’escena culminant, la de la lluita final cara a cara, sense intermediaris, entre l’heroi i el seu enemic: el bo i el dolent, per abreujar i sense assenyalar ningú.

Comencen a esbatussar-se i, en la majoria dels casos, el ritual és el mateix: el dolent agafa un notable avantatge; tant que fins i tot arriba a tenir al bo amb mig cos abocat al precipici (o al forat de l’ascensor, que també val) fins que el nostre heroi treu forces d’on pot i evita “in extremis” la tragèdia. Un pèl estabornit, però, s’alça i planta cara al seu sorprès enemic que ja el donava per liquidat. Tenim, doncs, una estona en la qual el bo casca al dolent però aquest es refà i torna a posar-nos (a aquelles alçades nosaltres ja “som” el bo) al caire del fracàs… fins que una maniobra imprevista –i sempre, no cal dir-ho, noble– del bo capgira la situació i el dolent acaba on està escrit que acabin tots els dolents: a les calderes d’en Pere Botero.

Demano excuses per la linialitat de l’argument i per la maniquea distribució dels papers entre un bo i un dolent però, si us hi fixeu, aquest esquema és el que sol seguir-se en casos com el que ara té ocupada la nostra classe política. Tot i això ja he dit que em mantinc optimista i, per tant, crec que el final serà molt assemblat (o idèntic) al que tots desitgem. El que lamento és que possiblement, entremig, no ens estalviaran l’obscé espectacle de les baralles partidistes de baix vol que tiben la corda del procés fins a extrems tan perillosos i, sobretot, tan desmoralitzadors per a la gent.

Una gent que és plenament conscient que ja ha fet tots els deures que se li havien encarregat: vies catalanes, bes baixes, gigaenquestes, venda de xapes, maratons telefòniques, samarreta groga avui, vermella demà passat, cassolada per la nit, inscripció com a voluntaris, etc…

¿Per què, Senyor, les coses han de ser tan complicades? (mira, ja tinc subtítol per l’apunt!) ¿Qui ha anat escampant la idea que les coses planeres no tenen tant valor, que cal que portin incrustada alguna capa d’èpica i patiment?

Ho he escrit en altres ocasions: ¿És necessari que una reunió entre empresa i sindicats de la qual depèn, per exemple, el futur d’un servei públic estratègic hagi de durar quinze hores seguides i que fins a l’hora setzena no s’arribi a cap acord? ¿Qui els ha enganyat explicant-los que així la plebs valorem més els esforços de tots els actors d’aquesta comèdia?

Les ganes de complicar i recargolar allò que hauria de ser directe tenen un escenari que en els darrers anys s’ha posat molt de moda i que espero que en la propera República Catalana que som a punt de construir quedi molt més limitat: em refereixo a les tertúlies. I, sobretot, a aquests espècimens sabedors de tot denominats tertulians.

El microclima en el qual es mouen aquests celebrats espais és la bronca contínua. Una bronca molesta, primària i barroera. No s’hi fa cap raonament ni s’escolten les opinions dels altres membres de la taula. Només es crida. I com més, millor. ¿Heu sentit mai cap tertulià que després de dialogar amb els altres reconegui davant dels micròfons que allò que pensava fins aquell moment no era el correcte i que era més assenyat el que havia dit un altre? ¿Heu sentit mai cap tertulià que quan se li demana l’opinió sobre un assumpte en discussió reconegui que no hi té res a dir i que, conseqüentment, es mantindrà en silenci tot escoltant els altres?

Baralles, tot plegat. Baralles que la gent contempla amb un cert estupor (tot i que no m’enganyo: és evident que l’èxit de les tertúlies és degut al seguiment de l’audiència) i que em sembla que teatralitzant la situació, fent caricatura de la dissensió no ens ajuden gens ni mica a avançar.

Al tanto, doncs. Que va de canto…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!