Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

Sé molt bé que al llarg d’aquesta sèrie de cartes que des de fa un parell d’anys t’estic escrivint he dit en diverses ocasions que ets una privilegiada perquè, tot i que encara ets molt menuda per adonar-te’n, estàs vivint uns moments històrics.

I aquest dissabte, quan publico aquesta nova carta –la vintena ja!– a molt poques hores de la fita del 9 de novembre, encara que em moro de ganes de tornar-t’ho a dir no ho faré. Si que reproduiré, però, la frase amb la que tancava fa dos mesos una carta anterior (aquesta). Et deia: “Escrivim, doncs, per intentar veure com ens assemblem als avis. I ens escrivim perquè els néts tingueu més fàcil trobar a qui us sembleu.”

Potser algú pensarà que en un dia com el d’avui no és el més adient, però he decidit que en aquesta carta et parlaré de mi. No gaire, no t’esveris: només una mica. I ho faré per donar-te algunes pistes sobre qui és el teu avi i perquè d’aquí a molts anys –quan arribis a l’edat de preguntar-te què hi ha en tu d’aquell home molt de la broma que solia inventar-se contes per tenir-te entretinguda mentre conduïa–, perquè d’aquí a molts anys, dic, et sigui més senzill esbrinar si entre nosaltres dos hi ha, o no, alguns punts de semblança.

Segur que algun dia se t’acudirà preguntar als pares per mi o tindràs curiositat per llegir algunes de les coses que tinc escrites. Si és així, veuràs que, per damunt d’altres consideracions, el teu avi era una persona molt optimista. Quasi a la ratlla del bufanúvols. Quasi, eh?. Te’n podria posar molts exemples però avui em centraré en un fet que es demostra pels testimonis dels qui em coneixen i pel que he deixat escrit: ja fa mooolts anys que vaig tenir clara la percepció que els espanyols i els catalans no érem gent tallada amb el mateix patró.

No parlo de superioritats o inferioritats, creu-me. Els catalans no som ni millors ni pitjors que els espanyols o els ciutadans d’altres indrets del món. Som, això sí, diferents dels espanyols. Molt diferents. I, en conseqüència, més aviat o més tard havia d’acabar passant el que ara tenim tan a prop: que ens separem i que cadascú faci la seva via.

(Ja ho veus si n’és d’optimista el teu avi que escriu afirmacions tan rotundes com aquesta quan encara no hem votat ni el Parlament ha declarat la independència! Vet-ho aquí: som la gent de la rialla esperançada i optimista. Uns trets –l’alegria, l’esperança, l’optimisme– que m’encantaria que heretessis tu.)

Concretaré més: des de fa cinc anys, quan el moviment en favor de marxar va començar a prendre cos entre la gent i va deixar de ser residual jo ja preveia –i ho pregonava sense cap vergonya– que marxaríem. Contra les respostes de molts que em deien “Ja m’agradaria, ja. Però no ens deixaran”, jo els deia “És clar, que no ens deixaran. Serem nosaltres qui ens ho prendrem!”. I quan em responien “Déu t’escolti…” jo tancava la discussió amb un “Ui, tingués tan segura la rifa…” que els deixava molt confortats.

No era inconsciència: era confiança absoluta en la potencialitat de la nostra gent. I d’aquí a molt poques hores això començarà a ser una realitat tangible. Inqüestionable.

Per tot el que ara et dic –i per moltes més coses que en el futur espero poder anar-te explicant– vull que sàpigues que el diumenge 9 de novembre aniré al local que em correspon amb una papereta a la mà que portarà marcades sengles creus en els dos quadres de la paraula SÍ. La introduiré en un sobre, m’identificaré amb els membres de la mesa i la dipositaré orgullós, emocionat i cofoi dintre de l’urna.

I ho faré per tu, estimada Mila, i per tots els que ara ja hi sou però encara no podeu copsar la singularitat dels temps que us han tocat de viure. I ho farà també l’àvia. I els pares. I el tiet. I tothom que vol per a tu el país lliure i endreçat que tanta gent abans de nosaltres havia somiat i no va poder veure.

Serem molts els qui votarem per tu, noieta. Per tu i per tots els de la teva generació. Somrient esperançats i il·lusionats…

I ho farem perquè estem segurs que quan arribi el moment sereu uns dignes continuadors de tot això que ara –d’aquí a unes hores, demà– comencem a construir.

Fins a la propera carta.

————————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta -conjuntament amb altres apunts amb ella com a protagonista- les podeu trobar en l’apartat “Mila” d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!