Totxanes, totxos i maons

El bon amic Jordi Palou -el timoner de RodaMots, un vaixell que cada dia ens ofereix de franc el valuós regal d’un mot (*)– és seguidor fidel d’aquestes Totxanes i de tant en tant té la gentilesa d’aportar-hi alguna puntualització que n’enriqueix els continguts i que, no cal dir-ho, li agraeixo profundament. A propòsit del meu recent apunt sobre les versions editades en català d’“À la recherche du temps perdu” de Marcel Proust m’ha fet notar un, diguem-ne, oblit: el del coblocaire Marcel Campà que en el seu Bloc “Las al jaç” incorpora fragments d’aquesta obra traduïts per ell mateix.

Es dóna el cas que també sóc amic personal d’en Campà i -no cal dir-ho- seguidor del seu Bloc i que, per tant, conec les seves traduccions que podeu trobar aplegades aquí. Però si no l’esmentava era, senzillament, perquè la pretensió inicial del meu apunt era limitar el seu abast a les edicions “convencionals”. És a dir, les editades en paper.

Dit això, però, no fóra just que la feina com a traductor en petites dosis del proustià Campà (de nom Marcel, precisament) passés desapercebuda i, per tant, no tinc cap inconvenient a incloure’l amb tots els honors en aquest complement al meu apunt.

Fins al dia d’avui Campà ha penjat 42 fragments de la “Recherche” en el seu Bloc. Una feina que va començar l’octubre de 2009 i que va denotant una lectura lenta, profitosa i continuada de l’original francès. Com és natural va començar pel començament –“Pel cantó de Swann”– i ha anat fent via a poc a poc, com qui destil·la un delicat elixir, fins arribar a “Sodoma i Gomorra”, que és la part a què pertanyen els últims sis o set fragments que ha donat a conèixer. Queda força teca encara i, per tant, esperem més Marcel Proust traduït per Marcel Campà.

No s’acaben aquí, però, les aportacions de l’amic Palou perquè  em recorda que en el llibre d’Enric Vila “El nostre heroi Josep Pla” (Acontravent, 2009) es reprodueix la conversa que l’autor i Quim Torra, editor del llibre, tenen amb Amadeu Cuito, expert reconegut arreu com una de les persones que ara mateix tenen més coneixements i disposen de més informació sobre Proust.

A la pàgina 134 Cuito  comenta que per aquells mateixos dies -gener de 2008- estava en contacte amb una noia que li havia enviat les primeres quaranta pàgines de la “Recherche” traduïdes per ella al català per tal de conèixer la seva opinió. No hi ha cap referència a la identitat d’aquesta noia però tot em fa pensar que pot ser Valèria Gaillard, autora d’una de les dues versions catalanes que ara mateix estan en marxa i que, com podeu llegir en l’apunt precedent, tres anys després, el juny de 2011, va publicar la primera part de l’obra.

A propòsit d’això Amadeu Cuito diu que, acostumat com està a llegir Proust en francès, cap versió pot substituir-lo. I parla de la força del seu llenguatge: “Tots els grans autors són de mal traduir. La força de la literatura, i això és el que veu Proust, ve del llenguatge; és la paraula, no pas l’argument, allò que imprimeix moviment a la novel·la. Després de Proust, la clau de la novel·la ja no és l’acció, ja no és el mirall passat al llarg del camí, com deia Stendhal, sinó la imatge impulsada per les paraules. Allò que marca la diferència en un escriptor és el geni de la llengua; les idees són secundàries. Rabelais és bo perquè té un francès excepcional, no pas pel que diu.”

A la vista dels dos projectes de traducció al català de la “Recherche” dels quals parlava en l’apunt anterior -el de Josep Maria Pinto, a Viena Edicions, i el de Valèria Gaillard, a Labutxaca– l’amic Palou rebla el clau preguntant-se per què els proustians del país no es pronuncien. I es respon ell mateix amb una gran veritat: perquè el llegeixen en francès i negligeixen les traduccions.

Una última referència -històrica, en aquest cas, per tenir-ho ja tot- facilitada també pel meu comunicant és el primer intent de traduir “Un amor de Swann” per Jaume Bofill i Ferro. La versió va veure la llum el 1932 editada per Proa.

I per acabar diré que entre l’apunt anterior i aquest he obtingut resposta de l’equip responsable del segell Labutxaca (Grup 62) que edita la versió de Valèria Gaillard: l’editorial té la intenció de continuar el projecte i la traductora, per tant, va fent la seva feina. Hi haurà, doncs, continuació però ara mateix no es pot determinar una data fiable de publicació.
—————————————————————————————

(*) De RodaMots i d’uns quants projectes més com, per exemple, “Punt de Mira”, compendi d’articles publicats per Joan F. Mira que els admiradors del mestre no li agrairem mai prou, i altres iniciatives aixoplugades sota el paraigua de la Xarxa de Mots.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!