Ahir, cap a les cinc de la matinada, la nena va anar a despertar sa mare i, amb cara molt amoïnada, li va demanar que aquell matí l’anés a llevar mitja hora abans. La criatura s’acabava de desvetllar amb un sobresalt perquè s’havia adonat que la tarda anterior no havia fet els deures de català.
La nena encara és a primària, però moltes tardes ja patim per a poder acabar els deures. I tothom ens diu que això no és res; que ja cal que ens calcem, perquè l’any que ve, que ja farà ESO, la cosa serà molt pitjor.
Jo trobo que les escoles abusen de la feina a casa; que vuit hores escolars diàries ja és treballar prou. És evident que convé que els nens dediquin una estona cada dia a treballar tots sols, però a mi em sembla que ho haurien de fer dins l’horari escolar.
El fet cert és que, si sumo les hores escolars i les que es passa fent deures a casa, la nena treballa molt més que no pas jo. I hauria de ser al revés. Al capdavall, la lluita dels màrtirs de Xicago que commemorem cada any en la festa del primer de maig, no era precisament per a conquerir la jornada de vuit hores?
marcel campa |
MP |
dilluns, 14 de maig de 2012 | 11:47h
"Un matí, Saint-Loup em confessà que havia escrit la meva àvia per a (...) suggerir-li la idea, donat que hi havia servei telefònic entre Doncières i París, de parlar amb mi. En resum, aquell mateix dia ella em trucaria a l’aparell, i m’aconsellà de ser a Correus cap a tres quarts de quatre. En aquella època, el telèfon encara no era d’un ús tan corrent com avui. (...) "Vaig anar a buscar l’empleat, que em digué que m’esperés un moment; després vaig parlar i, al cap d’uns moments de silenci, de sobte vaig sentir aquella veu que creia erròniament conèixer tan bé, perquè, fins llavors, cada cop que l’àvia havia parlat amb mi, el que em deia jo sempre ho havia seguit a través de la partitura oberta de la seva cara on els ulls eren tan presents, però, la veu en si mateixa, la sentia avui per primera vegada. I com que aquella veu m’apareixia canviada de proporcions ara que era un tot, i m’arribava tota sola i sense l’acompanyament dels trets del rostre, vaig descobrir com era de dolça; potser ho era més que mai, d’altra banda, perquè l’àvia, sentint-me lluny i desgraciat, creia poder-se abandonar a l’efusió d’una tendresa que, per principis d’educació, normalment contenia i amagava. Era dolça, però que trista, alhora. D’entrada, per la seva mateixa dolçor, gairebé desproveïda, com poques veus humanes ho deuen haver estat mai, de qualsevol duresa, de qualsevol element de resistència als altres, de qualsevol egoisme. Fràgil a força de delicadesa, aquella veu semblava en tot moment presta a trencar-se, a expirar en un pur devessall de llàgrimes; ara que la tenia tota sola al meu costat, vista sense la màscara de la cara, hi vaig notar, per primera vegada, les penes que l’havien esquerdat en el curs de la vida."
En qualsevol país normal, el fet que una final de copa de futbol la presideixi el cap d’estat, o que s’hi interpreti l’himne nacional, són circumstàncies completament banals, perquè hi ha pocs països on els símbols nacionals tinguin les connotacions que tenen a Espanya; pocs on, com passa a la lliga espanyola, els seguidors d’un equip usin la bandera nacional per a reivindicar-se davant un rival que se suposa que pertany a la mateixa nació; pocs on l’himne rebi esbroncades com la que els seguidors de Barça i Atlètic dedicaran a l’himne espanyol el proper 25 de maig.
És evident que, per a molts bascos i catalans, la rojigualda ila Marxa Reial representen l’Espanya uninacional castellana que fa segles que ens volen imposar. Mentre no ens en desempalleguem -o mentre no ens assimilin-, una final entre el Barça i l’Atlètic sempre serà incòmoda per a Espanya. Perquè l’obliga a ensenyar les vergonyes.
marcel campa |
dilluns, 9 d'abril de 2012 | 13:44h
Segons ràdios i televisions, avui és el dia de la mona. Però quan jo era nano, els padrins no la compraven el dilluns de Pasqua sinó que les mones (la meva i les dels germans) anaven arribant a casa durant la setmana santa i s’estaven uns quants dies exposades a sobre del bufet, cosa que donava temps per a contemplar-les, disseccionar-les amb la mirada abans que arribés el dia de fer-les desaparèixer. Una mica com les falles, que s’exposen quatre dies per permetre que la gent les admiri abans de la crema.
A més, no era dilluns sinó diumenge de Pasqua que, per fi, podíem clavar queixalada a aquell volant de sucre o a aquella barana de xocolata que feia dies que ja ens menjàvem amb els ulls.
Ara bé, la cua que he fet aquest matí al Forn de Sant Joan m'ha convençut que dilluns de Pasqua s'imposa com a dia de la mona. No sé si és cert que ara vivim més de pressa. El que sembla indiscutible és que actualment, en general, la presència d'una mona en una casa és un fet vist i no vist.
Fa anys que trepitjo els voltants de la catedral de Barcelona i no he vist mai que ningú s’aturi a contemplar el relleu del timpà de la porta de la Pietat. És de fusta de roure, de l’últim quart del segle XV, i sembla que el va fer l’escultor alemany Michael Lochner.
M'agrada el sentiment de dolor serè, silent, que desprèn aquesta escultura. Les mans de Maria, l’una sostenint el braç inert del fill mort, l’altra acariciant-li els cabells, expressen molta tendresa. També m'agrada descobrir en l'escena els emblemes de la Passió. Flanquejant les figures centrals, a un costat hi ha una aspa formada per dues deixuplines i el que semblen dos bastons, i, a l'altre, la columna on van lligar Jesús. L’àngel de l’esquerra du la canya amb l’esponja; el de la dreta mostra els claus en una mà, i amb l’altra -que no veiem- potser aferra el pal de la llança que apareix darrere Maria. Sota el cap de Jesús (encara amb la corona d’espines), hi ha els daus. Al vèrtex superior, el capçal de la creu, amb la placa, presideix el conjunt.
El timpà ple de pols de la porta de la Pietat és una còpia. L’original és a l'annex que el Museu Diocesà té al costat de l’església de Sant Sever. Aquest local fa anys que és tancat al públic i, per a entrar-hi, cal convèncer el vigilant. Si ho aconseguiu, comprovareu que l’obra és millor que la còpia i es troba en bon estat. Al seu peu, un rètol rudimentari informa que l’original va ser a la porta de la Pietat fins l’any 1971, i que la còpia és obra de “l’artesà Bestero”.
Si la porta de la Pietat tornés a lluir la talla original; si la cuidessin una mica (neteja, il·luminació), potser algú, de tant en tant, s’hi aturaria.
marcel campa |
MP |
dimecres, 28 de març de 2012 | 14:35h
"Si volia entrar o sortir de l’hotel sense prendre l’ascensor ni ser vist a l’escala principal, una altra escala més petita, privada, que ja no s’utilitzava, m’oferia uns graons tan destrament disposats l’un rere l’altre, que semblaven tenir una gradació amb aquell tipus de perfecta proporció que en els colors, en els perfums o en els sabors sovint ens desvetlla una sensualitat particular. En tot cas, la que hi ha a pujar i baixar escales m’havia calgut venir aquí per a conèixer-la, com temps enrere havia hagut d’anar a una estació alpina per a saber que l’acte, normalment inapercebut, de respirar pot ser una constant voluptat. Així que vaig posar els peus per primera vegada sobre aquells graons, ja vaig rebre la dispensa d’esforç que només ens concedeixen les coses que hem usat llargament. M’eren familiars abans de conèixer-los, com si posseïssin -potser aportada, incorporada pels amos que, abans, ells acollien cada dia- la dolçor anticipada d’una habitud que jo encara no havia adquirit."
Cada cop que llegeixo una informació sobre els robatoris de cartró en els contenidors d’escombraries, alguna cosa em grinyola. Per molt que l'Ajuntament de Barcelona digui que el cartró és seu, la veritat és que les escombraries no tenen amo. Buidar un contenidor potser contravé alguna ordenança municipal, però no és un robatori.
En dret civil, una de les formes d’adquisició de la propietat és l’ocupació. Concretament, l’article 542-20 del Codi civil diu que es poden adquirir per ocupació “els béns corporals abandonats indubtablement per llurs propietaris” (i també “els animals que es poden caçar i pescar”). Tothom s'ha fet propietari d’algun objecte per aquest procediment: un llibre trobat en una paperera, una poma que queda a terra després del mercat, una cadira vella que algú ha deixat al carrer. I n’adquirim la propietat precisament perquè el seu amo els ha abandonat.
Quan jo deixo un diari al contenidor blau, la intenció que em mou no és donar-lo a l’ajuntament sinó llençar-lo. Ho faig amb l’esperança que algú el recicli, però tant me fa que se’l quedi el municipi, la província o un drapaire espavilat. O millor dit, prefereixo que se n'ocupin els particulars. Si recollir cartró és negoci, no veig per què ho ha de fer l’Administració.
marcel campa |
dissabte, 17 de març de 2012 | 13:11h
Nostra honra per terra s’arrossega com les vestes d’anar a les processons.
Aquests versos de Pitarra, que trobo en un volum de les Visions Barcelonines de Francesc Curet, em traslladen de dret a Vic, a una processó dels armats, en una nit freda i boirosa de fa prop de setanta anys.
Quan jo era petit, sovint anàvem a Vic a casa els avis, que era a plaça, al costat del Cafè Nou. En recordo bé la processó de Corpus, amb els gegants i els caps de llúpia, que des del balcó dels avis feien molt efecte. En canvi no recordo haver vist mai la processó dels armats, però sí que tinc present la solemnitat amb què l’àvia explicava com en feien els preparatius (guarnir el balcó, planxar la vesta de l’avi); la impressió que li feien els cops a terra de les llances dels soldats romans quan la processó s’acostava, etc.
L’avi -més sorneguer-, sobre de la processó dels armats sempre sortia amb la mateixa anècdota. Explicava que, un any, cada cop que, després d’alguna aturada, la processó tornava a arrencar, ell es veia impedit d’avançar perquè notava com si algú li tibés el darrere. L’explicació del misteri era simple: aquell dia desfilava rere seu un penitent descalç, i com que l'empedrat era molt fred, l’home aprofitava cada aturada de la processó per a col•locar els peus nus damunt el ròssec de la vesta de l’avi.
Encara que l'anècdota, senzilla i ingènua, és d'abans que jo nasqués, cada cop que l'evoco em sembla reviure aquell temps en blanc i negre.
Al suplement cultural de la Vanguardia d’aquesta setmana, Albert Corbeto repassa la història de la tipografia i explica que els tipus gòtics que es van fer servir en els primers impresos al segle XV imitaven fidelment la lletra de la Bíblia i dels missals manuscrits alemanys de l’època, perquè aquesta era la tipografia a què estaven habituats els lectors.
Això m’ha fet recordar una explicació que vaig llegir fa temps sobre l’origen de l’anomenada èntasi -o sigui la forma lleugerament convexa, més gruixuda al mig que als extrems- de les columnes dels temples dòrics. Segons l’explicació tradicional, aquesta forma de cigar es feia per a compensar un efecte òptic invers: sense l’èntasi, el fust de la columna, encastat entre l’estilòbata i l’arquitrau, feia l’efecte que s’aprimava a la part central. Però els entesos diuen que aquesta explicació només val a partir del segle V a C, perquè abans no hi havia els coneixements físics necessaris per a detectar un efecte òptic com aquest.
I aquí arriba el que l'origen de la tipografia impresa em va fer recordar: en els temples anteriors al segle V a C (per exemple, la basílica de Paestum), l’èntasi de les columnes podria provenir del fet que els constructors volguessin imitar l’embotiment que, com a conseqüència del pes que suportaven, devien presentar els troncs d’arbre que feien de columna en els temples més antics.
O sigui que, quan es van començar a fer columnes de pedra, es va imitar una característica de les columnes de fusta que, tot i que tenia l'origen en raons estructurals (el pes feia obrir les fibres de la fusta), s'havia incorporat al canon de bellesa.
marcel campa |
MP |
dilluns, 20 de febrer de 2012 | 14:11h
(El narrador és al teatre i, des del seu seient de platea, mira la llotja on hi ha dues belles cosines: la duquessa i la princesa de Guermantes)
"I quan jo adreçava la mirada cap aquella llotja, molt més que si la duia al sostre del teatre on hi havia pintures de fredes al·legories, era com si pogués veure, gràcies a l’esquinçament miraculós dels núvols habituals, l’assemblea dels déus contemplant l’espectacle dels homes, sota un tendal vermell, en una clariana lluminosa entre dos pilars del cel. Jo observava aquella apoteosi momentània amb una torbació que mesclava de pau el fet de saber-me ignorat pels immortals. La duquessa m’havia vist una vegada amb el seu marit però segurament no se’n recordava; estava tranquil malgrat que ella, pel lloc que ocupava a la llotja, estigués mirant les madrèpores anònimes i col·lectives del públic de platea, perquè, per sort, sentia el meu ésser dissolt enmig d’elles, quan, en el moment que, sens dubte en virtut de les lleis de la refracció, vingué a pintar-se en el corrent impassible d’aquells dos ulls blaus la forma confusa del protozous mancat d’existència individual que era jo, vaig veure que una claror els il·luminava: la duquessa, transformada de deessa en dona i semblant-me de sobte mil vegades més bella, elevà cap a mi la mà enguantada de blanc que tenia recolzada sobre la barana de la llotja, l’agità en senyal d’amistat, la meva mirada se sentí travessada per la incandescència involuntària i els focs dels ulls de la princesa, la qual, sense adonar-se’n, els havia fet entrar en conflagració només de moure’ls per provar de veure qui acabava de saludar la seva cosina, i aquesta, que m’havia reconegut, féu ploure sobre meu el xàfec resplendent i celestial del seu somriure."
El principal problema que va tenir el govern tripartit –especialment el primer- és que no era un govern sinó tres. El president, amb sort, dirigia els consellers del PSC, però no tenia cap poder sobre els d’ICV i ERC.
Tot i que el resultat d’aquell experiment va ser precari, el govern actual l’ha reproduït en un dels seus departaments. A l’equip directiu de Cultura hi trobem gent de CDC, encapçalada pel secretari general, Xevi Solà; d’UDC, amb l’ambiciós Fèlix Riera, director de l’Institut de les Empreses Culturals, i dos homes amb fondes arrels al PSC: el conseller Mascarell i Joan Pluma -durant anys, persona de confiança de Joaquim Nadal a Girona-, que és el director general del Patrimoni Cultural.
Com passava al tripartit, el poder del conseller sobre el seu equip de govern és limitat. Pere exemple, el mes de juliol Mascarell va fer aprovar per llei la creació d’una nova –i prescindible- agència pública al Departament de Cultura, una “finestreta única” que havia d’assumir la gestió de totes les subvencions. Però Fèlix Riera no ha volgut cedir el control de les subvencions del seu institut, i ara (cinc mesos després d’haver-la creat) la llei òmnibus ha modificat les funcions de l’agència i ha especificat que la finestreta és única però sense exagerar, perquè l’Institut de les Empreses Culturals reté la gestió del seu ingent paquet de subvencions.
Sigui com vulgui, el fet és que Mascarell fa temps que està de futris. Al palau Marc no guanyen per crits, i diuen que, si passes pel capdavall de la Rambla, del carrer estant pots arribar a sentir les invectives del conseller.
Dickens tenia una facilitat natural per a descriure el que veia. No era un home culte ni pertanyia al món dels artistes i escriptors. Simplement tenia el do d’escriure, i va demostrar que, després del Romanticisme, encara es podia fer una obra mestra sense prendre's la vida a contracorrent.
Avui que el cercador universal li dedica un doodle, em ve al cap una pàgina de Pickwick on sembla que Dickens se’n foti del googleig actual. El Sr. Pott, director de La Gaseta d’Estanswill, comenta a Pickwick un article que el seu diari ha publicat sobre metafísica xinesa, i li explica que el periodista ha obtingut la informació necessària consultant l’Enciclopèdia Britànica:
"-Tanmateix! -va dir el senyor Pickwick-. No sabia que aquesta obra valuosa contingués cap mena de clarícies sobre la metafísica xinesa.
"-Va llegir, senyor –va replicar Pott, posant la mà damunt el genoll del senyor Pickwick, i mirant a l’entorn amb un somrís de superioritat intel•lectual-, va llegir sobre la metafísica a la lletra M i sobre la Xina a la lletra X; i va combinar les dades, senyor.”
Les novel·les de Charles Dickens són confortables com una vella butaca. És veritat, no és Dostoievski; en la seva obra no hi batega una passió subjectiva, però, com diu Zweig, “davant les grans obres, no ens hem de preguntar només per la seva intensitat, per l’home que hi havia al darrere, sinó també per la seva extensitat, per l’efecte que produí en les multituds. I Dickens va augmentar l’alegria al món”.
Avui que ell hauria fet 200 anys, al món no li aniria malament un nou Dickens.
En les últimes dècades, Barcelona no ha tingut sort amb les escultures monumentals que han col·locat al centre (fora del centre estricte, la cosa millora una mica). Em sembla que el monument a Macià de Subirachs, a la pl. Catalunya; el tripi de Cristòfol a la pl. George Orwell; el monument als Santpere de Juan Bordes i Òscar Tusquets a la Rbla. Santa Mònica; el Plensa que inhabilita un banc del passeig del Born; el Lichtenstein de davant de Correus, i fins i tot la insípida escultura de Chillida de la pl. del Rei confirmen el que acabo de dir. Davant de tanta vacuïtat, confesso que, dels monuments que últimament han instal·lat al cor de la ciutat, potser l’únic que no em fa nosa és el Cambó de Víctor Ochoa a la Via Laietana.
Escaldats com anem, és lògic que el sentiment general davant la pensada municipal de bastir un monument als castellers a la plaça de Sant Miquel fos de franca prevenció. “Deixeu-me com estic”, semblava clamar la pròpia plaça.
Quin ha estat el resultat? D’entrada, l’escultura d’Antoni Llena no fa malbé la plaça; no molesta. Atesos els precedents, no és pas poca cosa. Però, a més, l’obra té diversos punts a favor: és elegant, esvelta, i evoca amb gràcia l’estructura d’un castell, encara que Alberto Fernández hagués entès millor una obra de l’estil de la de Cañas al Vendrell.
Llena resol molt bé el repte que plantejava emplaçar l’obra en un espai reduït com la plaça de Sant Miquel, un indret en principi poc adequat -aquest tipus d'escultura monumental funciona millor en espais oberts- però que en aquest cas és un encert, perquè el medi propi dels castells humans són les places tancades.
La clau de la integració de l’escultura a la plaça és la seva escassa materialitat: l’obra és un dibuix traçat en l’aire amb punta fina, i això, d’una banda, fa que sigui transparent, que no tapi la visió del que té al darrere, i, de l’altra, permet al caminant de travessar la plaça passant per dins de l’escultura (una de les millors visions de l'obra és de dins estant), si bé aquesta accessibilitat pot fer que atregui bretolades, perquè l’estructura invita a enfilar-s’hi.
O sigui que no n’hem sortit malparats. És clar que l’art ha d’aspirar a alguna cosa més que a no fer nosa, o a ser simplement elegant. Pepe Corredor diu que una obra és bona quan, en contemplar-la, tens la sensació de “perdre peu”. Des d’aquest punt de vista, el monument als castellers no aporta gran cosa: contemplar-lo, no sotraga el cor. Però avui dia, que una escultura no malmeti l'espai on la col·loquen ja és un gran què.
marcel campa |
divendres, 13 de gener de 2012 | 09:18h
"Ni un paso atrás en derechos civiles ni en derechos de las mujeres, que durante todos estos años de gobiernos socialistas y, en particular, de gobierno de José Luís Rodríguez Zapatero hemos sido capaces de dar más pasos que nunca en la historia de la humanidad."
marcel campa |
MP |
dissabte, 7 de gener de 2012 | 10:27h
"Tocaven les dotze del migdia, finalment Françoise entrava a la meva habitació. I durant mesos seguits, en aquell Balbec que jo havia desitjat tant perquè l’imaginava batut per la tempesta i perdut entre la boira, el bon temps va ser tan esclatant i tan estable que, quan ella venia a obrir la finestra, jo, sense por d’equivocar-me, podia esperar de trobar el mateix pany de sol plegat a l’angle de la paret exterior, d’un color immutable que, més que estimulant com a signe de l’estiu, era malenconiós com el d’un esmalt inert i fictici. I mentre Françoise treia els imperdibles dels muntants de la finestra, deslligava les teles i corria les cortines, el dia d’estiu que descobria semblava tan mort, tan immemorial com una mòmia sumptuosa i mil·lenària a qui la nostra vella serventa hagués desfet cautelosament l’embenatge de lli per a fer-la aparèixer embalsamada en el seu vestit d’or."
Saber una llengua també vol dir saber-ne reconèixer els diferents registres. Recordo que, fa molts anys, quan Cruyff era jugador, el meu pare tenia un càrrec al Barça i, un dia que anàvem pel carrer els pares, els meus sis germans i jo, ens vam topar amb el qui llavors era l’entrenador del primer equip, el Sr. Rinus Michels, que era bastant tocat i posat. Adreçant-se a la meva mare, el Sr. Michels va exclamar: “Hostia, Sra. Campà, veo que hoy va con toda la familia!”. És evident que el Sr. Michels, tot i que parlava un castellà acceptable, no sabia que “hostia” forma part del registre vulgar. Envoltat tot el dia pels jugadors, probablement mai no havia sentit la paraula “caramba”.
Aquesta anècdota em va venir al cap en una conferència a què vaig anar ahir, on el conferenciant, que usava un registre molt formal, va fer servir dues o tres vegades el verb “emprenyar”, d’una manera que deixava clar que no era conscient que es tracta d’una expressió vulgar. Quan jo era nano, em renyaven si usava aquest verb (així vaig aprendre que era vulgar), però avui cada vegada més gent l’utilitza en contextos formals. A mi no em sona bé, però potser haurem de concloure que el gruix dels parlants ha redimit aquesta expressió, i que, per tant, li hem de canviar la classificació.
marcel campa |
dissabte, 24 de desembre de 2011 | 09:56h
L’Aleix fa anys que va quedar vidu, i des de llavors dina sol per Nadal. Ha ficat al forn una safata amb quatre canelons congelats i, mentre s’escalfen, fa un parell de viatges al menjador. Para taula i, arrossegant les sabatilles, hi du una barra de torró de crema, un grapat de neules i una ampolla petita de xampany semisec.
En canvi a casa de la Maria avui són vint-i-vuit, i això que aquest any falta l’avi. Sembla impossible que tanta gent s’hagi encabit en aquella saleta. La canalla fa cagar el tió i, enmig d’un gran desori, comencen a aparèixer pilotes, baldufes, bitlles i tota mena de fòtils. Per sort, quan l’àvia i la mare entren amb dues enormes soperes, tothom corre a seure a taula i es fa una mica de calma. Però llavors se sent un sotrac molt fort, com un terratrèmol.
A l’Aleix el sotrac l’arreplega a mig passadís. Instintivament, deixa caure els canelons i es cobreix el cap amb les mans. Quan la remor s’apaivaga, obre els ulls tot tremolós i, entre una polseguera espessa, veu que al menjador hi ha una gentada que se’l mira amb ulls com taronges. La llarga taula on seuen té una cadira buida.
