Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a la versió digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Apostar pel 37

La primera cosa bonica del dimarts 10 de maig de 2022 és continuar creient en coses que la majoria consideren impossibles, com jugar a la ruleta i apostar pel número 37 quan, com ja sabeu, en aquest joc la roda numerada va del 0 al 36. El crupier es va quedar estupefacte quan va veure que li passaven una pila de fitxes amb la petició: ‘Posi-me-les al 37, sisplau’. Els altres jugadors es varen quedar bloquejats contemplant l’home que volia fer aquella absurda aposta: esmòquing blau marí, sense corbata de llaç, completament calb, ulls clars, aparegut no se sabia d’on.

Davant d’aquella pila de fitxes daurades el crupier dubtava. El responsable de la taula va decidir per ell: ‘El senyor vol jugar al 37. Fem el que demana’, i va situar les fitxes en una zona neutra. El jugador, complagut, va afegir: ‘Voldria jugar-m’ho tot. Fins i tot això’. I es va treure de la butxaca diamants i somriures, llàgrimes i perles, ulls de nina i dents de tigre, espurnes de saviesa i guspires d’esperança. Va muntar una piràmide refulgent. Ningú més va jugar: tothom era allí per veure si existeix una altra possibilitat. “Rien ne va plus”.

La boleta, embogida, va córrer darrere d’aquella causa perduda. Va sortir disparada i va rodolar pel paviment de la sala. A l’entrada una dona la va aturar amb la punta de la seva sabata, d’un elegant color blanc. ‘Perdoni, madame, quin número de peu calça?’, li pregunta el crupier. ‘El 37’, li  respon. “Trente-sept, blanche”, va anunciar. El jugador va cobrar el premi.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Qui Pod?

La primera cosa bonica del divendres 13 de maig de 2022 és veure com, en la pugna entre l’home i l’artefacte, ha estat l’home qui, a la llarga, ha après a imposar-se. Mireu l’iPod, per exemple: ha durat vint anys (*).

El meu avi va conèixer la ràdio: ell ja no hi és però la ràdio continua ben viva encara. El meu pare té la televisió amb la qual es baralla des dels anys vuitanta. Durant la meva vida, en canvi, ja he adoptat i enterrat un munt d’enginys. He estat membre de la generació del Fax i després de la ‘Generació iPod’.

Una vegada, en el metro de París vaig veure un individu que traginava una caixeta de color blanc amb auriculars: vaig suposar que era parent de Steve Jobbs. Em va semblar una meravella, portar la música a la butxaca. Fins aleshores la música l’havíem escoltat a través de tocadiscos, menja-discos, walkman, auto-radio i amb discos, cassets, compactes fins arribar als fitxers Mp3.

Hem vist com naixia, i després desapareixia, el Blackberry, com el ‘phone’ esdevenia ‘smart’. També hem vist el PC es partir-se en dos per esdevenir iPad (amb el teclat, si es vol, a part). Alta tecnologia al canell o per posar-nos-la davant dels ulls, prototips que ens parlen en secret mentre mengem en restaurants sense finestres. Tal com algú va proposar amb els gustos dels gelats Ben & Jerry, caldria fer un cementiri per als objectes obsolets. No perduts, obsolets.

Ha estat bonic, ha estat útil, però sobretot (ep!): nosaltres encara som aquí.

(*) Vegeu aquí la notícia.

(si entreu aquí-i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!