Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

21 de maig de 2022
0 comentaris

Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (ja en tenim 100!).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a la versió digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Gossos, guineus, amors

La primera cosa bonica del dilluns 16 de maig de 2022 la trobo en un llibre que parla de gossos, més concretament en una pàgina on hi surten unes guineus. Subterfugis, tot plegat, per escriure sobre l’amor. I sobre el dolor que provoca. La novel·la es diu ‘Gossos salvatges’, de Helen Humphreys, editada per Playground ja fa uns quants anys. És la història, estranya i fascinant, de sis gossos que abandonen la seguretat, les cases i els carrers per anar-se’n a viure com un ramat enmig del bosc. I de les sis persones que cada vespre es troben per esperar que tornin. A la pàgina que m’ha cridat l’atenció, però, qui apareix és una guineu. La veu narradora està conduint per una carretera rural quan veu una guineu acabada d’atropellar per un altre cotxe. Alenteix la marxa perquè nota que hi ha una ombra al seu costat. És una altra guineu, il·lesa i arrambada al cos de la morta. La seva mirada, inexpressiva, no reacciona amb els llums del cotxe. No sap què fer tret de vetllar, inquieta, el cos de la seva companya. No es belluga quan el cotxe passa i potser el següent cotxe, més ràpid, l’envestirà. La veu narradora diu: ‘Coses com aquestes només són possibles gràcies a l’amor i és per això que cal que el temem. No vull ser aquella guineu. No vull sentir aquell dolor. I no parlo de la morta, sinó de l’altra’. Però haver estat, abans de la desgràcia, aquella guineu és precisament el que fa el trajecte digne de ser recorregut. Perquè el trajecte et recompensa.  

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

La teva filla

La primera cosa bonica del dimecres 18 de maig de 2022 és la teva filla. No només perquè te l’estimes sinó perquè és la prova del foc definitiva a l’hora de demostrar com ets de fidel a les teves conviccions.

Penses que de vegades s’exagera una mica, com en aquesta història de gent de muntanya que ves a saber què hauran dit o fet i que segueixen sent homes valents que potser sí que de vegades es passen, però res d’important.

Ara bé: si resulta que la teva filla, per pagar-se els estudis, fa torns en un bar de platja i descobreixes que algú l’ha molestat de manera insistent i desagradable et falta temps per presentar-te en aquell bar i plantar-te davant la taula del molestador amb el gat del cotxe a la mà que, silenciosament, fas oscil·lar com feia Foucault amb el seu pèndol quan estava de mal humor.

I tu, òbviament, ets contrari a la pena de mort i saps que és cruel i inútil, però quan llegeixes la notícia (*) d’aquella noieta cremada viva pel seu ex, quan llegeixes que tenia l’edat de la teva filla, estudiava el mateix que ella i, a la vista de la fotografia un pèl desenfocada, trobes fins i tot que se li assemblava una mica, decideixes que no vols pagar amb els teus impostos la manutenció d’aquell paio. Perquè estimes la teva filla més enllà de les teves conviccions. I això és una cosa bonica, encara que t’ompli de confusió i et faci pensar que potser no saps qui ets, que ningú ho sap de debò.

(*) Vegeu aquí la notícia més recent que, dissortadament, no és l’única.

(si entreu aquí-i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Dos turistes a Roma

La primera cosa bonica del dijous 19 de maig de 2022 són dos turistes a Roma que, tot buscant el Circo Massimo han acabat trobant una cosa bastant similar: la nostra manera de ser. Són quasi les dotze d’un dia feiner, pujo a la moto per anar cap a la piscina quan em trobo un parell de turistes despistats que em pregunten on para el Circo Massimo. De seguida m’adono que no el trobarien ni tenint-lo al davant. No n’han vist cap fotografia i esperen trobar-se amb un amfiteatre en ruïnes, no amb un espai buit. Els deixo amb la seva perplexitat.

Una hora després surto de la piscina. M’aturo al semàfor de Via Marmorata, a tocar del Testaccio. Una noia amb pantalons curts que camina absorta en els seus pensaments travessa amb el llum vermell. Pel carril de preferència circula una furgoneta que l’envesteix. No de ple, només la frega però el suficient com per alçar-la i fer-la caure damunt de l’empedrat. La furgoneta alenteix la marxa uns instants i tot seguit se’n va. Jo crido: ‘Ep! Que l’has atropellat!’. I em respon ‘Passava amb vermell’. Com si tenir raó l’eximís del deure de socórrer, de qualsevol vestigi d’humanitat.

Mentre fuig penso que si portés a la bossa una navalla suïssa me n’hi aniria al darrere i al següent semàfor, aprofitant el punt cec de la furgoneta, la clavaria a la roda del darrere i després la passaria tot saludant. Però no serviria de res. El que serveix és que algú ajudi la noia. La veig dempeus, amb una cama plena d’esgarrinxades. Algú l’agafa i se l’emporta a una farmàcia. Qui ho fa són els dos turistes despistats que, ves per on, ja han trobat el ‘circo massimo’.

(si entreu aquí-i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!