Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

El futur passa

La primera cosa bonica del dimarts 30 de novembre de 2021 són els infants i els joves que responen la pregunta: ‘¿Com t’imagines que serà el futur?’

Ho podem veure a ‘C’mon C’mon’, una curiosa pel·lícula en la qual Joaquin Phoenix fa el paper d’un guionista de programes de ràdio que va amunt i avall d’Amèrica fent aquesta pregunta a nois i noies de diversos orígens i procedències. Més o menys, les respostes que rep són de l’estil de ‘No crec pas que el món s’acabi, només que serà més superpoblat i més boig’, ‘Passaran coses estranyes’ o ‘Ningú està en condicions de controlar com serà’.

El cert és que els joves ni tan sols hi pensen, en com serà el futur: en tenen molt per endavant, gairebé una dotzena de futurs diferents, ¿com poden, doncs, sumar-los per intentar obtenir-ne un resultat? Ni tan sols els més vells poden imaginar el futur perquè haurien de pensar en un món ja sense ells i la sola idea els espanta, els posa davant d’una pàgina en blanc i es queden sense paraules. En canvi, els que estan enmig, les dones i els homes madurs, sí que podrien donar una resposta, però estan massa entretinguts fent coses: una família, una carrera o preguntant als fills i als pares que, com ja s’ha dit, no disposen de cap solució per resoldre l’enigma.

La resposta, com és habitual, només la sap el vent. I d’aquesta manera, enmig de la inconsciència general, el futur arriba i els que estan més a prop de tenir una solució a la pregunta són els més joves: el món no s’acabarà, passen coses estranyes, ningú controla la situació… És precisament això el que fa que el futur sigui anàrquic i fascinant.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

SOS als aparadors

La primera cosa bonica del divendres 3 de desembre de 2021 és, o hauria de ser, salvar les llibreries independents i les botigues petites que no pertanyen a cap cadena i que són a punt de morir a cops de clic. No és un teclat el que teniu davant de l’ordinador; és una pistola. I cada vegada que el feu servir dispareu contra els seus aparadors.

A New York hi ha penjats cartells amb peticions d’ajuda, talment com els braços d’uns nàufrags desesperats. A l’aparador de la meva llibreria de confiança es pot llegir: ‘No permeteu que ens convertim en un lloc imaginari’ i ‘Aquí els llibres els despatxa una persona, no un fastigós algoritme que el que vol és vendre’t un desodorant’. I en altres establiments com adroguers, botigues de roba, fins i tot en una farmàcia, he llegit: “No facis clics, parlem’.

La pandèmia ha accelerat moltes transformacions, però el dia que totes les compres les fem a distància, ¿què passarà amb els carrers i els locals on ara hi ha les botigues? ¿serem nosaltres els qui dominarem l’algoritme o, com ja està passant, l’algoritme ens dominarà a tots? Amb la reducció del cinema independent ara ja és força difícil veure una pel·lícula decent en una sala (és més fàcil fer ‘streaming’), ¿on comprarem els llibres descatalogats?

Es tracta que fem un esforç, quatre passes per trobar aquella cortesia que hi ha darrere dels aparadors i que ens tracta, no com clients sinó com persones. No sempre es té la raó, però tot necessita el seu temps i els seus rituals. Tenim tot el dret a buidar i prescindir del carro de comprar de la pantalla.

(si entreu aquí–i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–—————————————————————————————-

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!