Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Fills NO únics

La primera cosa bonica del dimarts 2 de novembre de 2021 és el desig de no ser pas únics, de descobrir que tenim un bessó separat, o un pare biològic, una altra història, un altre jo. ¿Per què, si no, hi ha tanta gent que recorre a serveis com “23 and me” (*) que t’analitzen l’ADN i et diuen d’on vens i qui ha fet el mateix trajecte que tu? Un escriptor americà ha descobert un germà llunyà, gairebé idèntic a ell. Ha pensat en una aventura de son pare, mort temps enrere. Son oncle, però, li ha revelat un secret familiar: son pare era estèril i sa mare va acudir a un banc de semen. El mateix donant havia proporcionat els gens a aquell altre que se li assemblava. Ha nascut una ‘família bis’. Són coses que poden passar, ja sigui quan tens set anys o quan en tens cinquanta: quan la nostra vida acaba contra un mur en voldríem una altra, un capítol inesperat en la nostra biografia, però sobretot un allargament de les possibilitats, de l’esfera dels afectes, dels límits. Descobrir que allà fora hi ha un altre, que aquest altre és com jo i que me l’estimaré com a mi mateix. De fet, no hauria de ser sempre així?

(*) Vegeu, per exemple, aquí o aquí.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

Parlamentoscopia

La primera cosa bonica del dimecres 3 de novembre de 2021 és la sala d’espera d’una clínica per a exàmens i diagnòstics. No seria mala idea traslladar allí la seu del Parlament. M’explico. En aquell espai mèdic tothom -de manera imprevista (i de moment)- se sent més humà. Les barreres cauen; també les hostilitats i els possibles deutes pendents. L’escriptor egipci Ala-al-Aswani, dentista de professió, m’explicava que no havia deixat la consulta malgrat el seu èxit literari perquè ‘la proximitat del dolor fa que la gent es torni més autèntica’. La tensió s’agermana amb la por, cadascú desitja el millor a l’altre, es comparteixen les experiències i tothom espera retrobar-se ben aviat fora de la clínica. Si en aquelles quatre parets s’haguessin d’adoptar acords, sobre qualsevol assumpte, no costaria gaire. Les distàncies no són insalvables, ningú faria trampes. Supersticiosament, et comportes de la millor manera possible pensant que després el destí et recompensarà. És allí que caldria fer l’elecció del cap de l’Estat. Abans d’una colonoscòpia o d’una gastroscòpia amb les cambres reunides. Estic segur que amb una primera sessió n’hi hauria prou: sense càlculs, trampes o emboscades. Tots a l’una i després al bar. A celebrar-ho.

(si entreu aquí–i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–—————————————————————————————-

El cotxe dels drets

La primera cosa bonica del dijous 4 de novembre de 2021 és un cotxe d’època preparat per ser llançat a tota velocitat contra les dictadures, ja sigui un Paykan iranià o un El Nasr egipci. El Paykan, una limusina basada en un model britànic, era l’orgull del Xa Reza Palhavi: va regalar-li un exemplar al dictador romanès Ceausescu per celebrar la seva arribada al poder. Posat en subhasta a Bucarest va ser venut per quasi cent mil dòlars. Va arribar a mans d’un artista iranià a l’exili, activista contra l’homofòbia, i el va repintar tot recordant un dels màrtirs de la causa: assassinat pels propis pares, incapaços d’acceptar la naturalesa del seu fill. Ara fa molt més goig, amb la ràdio transmetent la carta d’una de les víctimes al seu enamorat llunyà que no podrà veure mai més. També l’Egipte va construir el seu cotxe, l’El Nasr. L’any 2000 va posar en circulació el Zastava Florida, amb llicència d’un constructor serbi, que va convertir-se en el cotxe de la policia. M’encantaria comprar-ne un, pintar-lo de groc, escriure-hi ‘Veritat per a Giulio Regeni” (*) i passejar-m’hi pel  Cairo, fer una parada a la plaça Tahrir i després aparcar-lo davant de la seu de la policia secreta, el ‘mukhabaràt’. Senyor Ministre, vostè que diu que té “un amor que es diu política” (exterior?), (**) voldria posar-s’hi al volant?

(*) Sobre aquest periodista italià assassinat per la policia del Caire trobareu més informació aquí.

(**) Es refereix a Luigi di Maio, ministre d’Afers Exteriors de l’actual govern italià, que ha escrit aquest llibre.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–—————————————————————————————-

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!