Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

El carter

La primera cosa bonica del dilluns 8 de novembre de 2021 és ‘El desconegut de l’oficina de correus’, el llibre que ha escrit Florence Aubenas. I un carter que conec molt bé: jo mateix. Quan he arribat més o menys a la meitat de l’informe gairebé perfecte de l’assassinat d’una treballadora postal en un poble francès he recordat quan, en el primer any d’universitat, feia torns trimestrals de carter per pagar-me els estudis. Vaig començar un 3 de novembre, i aquell dia va nevar. Ahir, a la mateixa ciutat, tenien tretze graus; on ara visc, el doble. Alguna cosa ha canviat.

La ruta era llarga, però plaent, i la cartera s’aprimava a mesura que anava repartint. Era com una sembra de felicitat. No sé si a cap lector meu li he provocat la mateixa expressió de joia que he vist en els ulls d’una parella de vells mentre signaven el rebut de la pensió. Em deixaven petites propines mentre comentaven que se’ls feia estrany veure ‘un carter tan jove’.

Era un plaer introduir a les bústies cartes de color de rosa amb cal·ligrafia femenina, destinatari masculí i segells llunyans. Amors d’estiu que s’esforçaven a durar una mica més. ‘Compte amb els gossos’ no era pas una frase feta: però com que jo no duia l’uniforme blau -i, per tant, no m’identificaven- podia fer-los festes. Amb la cartera finalment buida, tornava a l’oficina en autobús. Els carters professionals em miraven de manera sospitosa al començament, després amb curiositat i cap al final ja formava part del seu entorn. No saps mai quines seran les parts de la teva vida que recordaràs amb més afecte fins que no les tens ben lluny. Després d’una sèrie de torns trimestrals vaig haver de plegar: m’esperaven els exàmens finals (i, sobretot, va resultar que un conill se’m va menjar una carta certificada), però aquesta seria una altra història. És molt millor que llegiu la de Florence Aubenas.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

Vale al penúltim

La primera cosa bonica del dijous 11 de novembre de 2021 és el penúltim revolt de la llarga cursa de Valentino Rossi. Ha vingut son pare a saludar-lo. Es diu Graziano, però estic segur que tothom, començant pels de casa seva, el coneix com “il papà di Vale”. El vaig veure arribar a València l’altra vegada, aquell 2015 tan complicat (*). No havia fet les reserves dels vols a temps i va haver d’anar amb un autocar que des de Tavullia va recórrer 1.600 quilòmetres. Com si fos la cosa més normal del món li va dir al xofer: ‘Enfila fins a Gènova, després baixa per la Costa Blava, continua en direcció a Barcelona, gira a l’esquerra i ja hi serem’. S’haurà vist mai una cosa com aquesta? La frase clau, però, és ‘gira a l’esquerra’, perquè els Rossi condueixen fins i tot quan van de passatgers. La darrera cursa que va guanyar -Assen 2017- ell no hi era. Va explicar en una emissora que feia una setmana que no parlava amb el seu fill, i que li semblava talment un any. A la pregunta de si no es comunicaven amb el mòbil va respondre: ‘Li escric cartes i les hi envio a casa seva’. Són maneres de ser pare i fill. Quan, de petit, anàvem a vacances a la Romanya i finalment mon pare podria estar-s’hi tot el dia, no ens separàvem mai fins al punt que ens deien: ‘Aquests dos són com el sobre i el segell’. Però no en parlàvem, no calia. En el sobre de Graziano probablement sempre hi ha hagut un full en blanc. Valentino ha entès el missatge.

(*) Entreu aquí i veureu què és el que va passar.

(si entreu aquí–i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–—————————————————————————————-

Vale a l’últim

La primera cosa bonica del divendres 12 de novembre de 2021 és l’últim revolt de la llarga cursa de Valentino Rossi. Ha vingut el Gran Gatsby a saludar-lo. Com pot ser possible? Hi ha una gran festa, Valentino diria que una festa esbojarrada. Han encès fogueres a la platja i pel cel voleien centenars de fanalets. De fons sona una música vagament electrònica. Hi ha més d’un miler de convidats. Les dones llueixen vestits llargs i molt lleugers que freguen la sorra sense embrutar-se. ‘Quin vent més agradable, el sentiu?’

Els homes porten esmòquings de molts colors, els corbatins descordats semblen cireres penjant de la tija. La pista de ball és un immens cercle platejat que va de la vora de l’aigua fins al passeig. Si existeix un altre món, aquí l’han oblidat. La desmemòria és l’últim desig. Cadascú regna en la seva pròpia obscuritat, la llum és un artifici. Els contactes són fugaços i la coreografia la guia l’instint. Els campions es diverteixen pensant en altres coses. Han sobreviscut i a fi de comptes amb això en tenen prou. Estan vius. Només un dubte: Qui ha organitzat tot això? Per a qui es fa la festa?

A uns quants quilòmetres de distància, pels revolts tancats de la carretera que denominen ‘panoràmica’ una moto baixa a gran velocitat. Esquiva les pedretes amb un eslàlom imaginari. Supera fantasmes. Traça en línia recta i s’atura poc abans de la carretera provincial, a tocar del rètol d’una fàbrica de mobles. Són dos a bord. El pilot es treu el casc, es gira i fa una ganyota al seu acompanyant. Aquest dubta, però de seguida s’allibera també del casc i sacseja el cap. Porta un vestit clar passat de moda, amb les solapes massa amples i una corbata que no fa joc. Sembla un supervivent dels estralls de la memòria.

Tots dos saben que no haurien de ser allí, però només un d’ells sembla que ho ha acceptat. Gatsby posa la mà damunt l’espatlla de l’altre i finalment admet: ‘Desenganyem-nos, el passat no es pot reviure’. Valentino se’l mira, somriu i respon: ‘I tant que es pot!’ Torna a engegar. Gatsby alça la cama i com si fes un pas de dansa baixa de la moto. Valentino posa primera, gas i endavant, cap enrere.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–—————————————————————————————-

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!