Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Beirut

La primera cosa bonica del dimarts 19 d’octubre de 2021 és Beirut. Un dels indrets més martiritzats i, alhora, més estimats del planeta. Cada desgràcia que li cau al damunt augmenta la passió que genera. És una relació estranya la que la ciutat ha sabut crear. Ja m’ho havia dit un amic libanès: ‘Creixerà dintre teu, fins i tot quan te n’hauràs allunyat.’

Des d’aleshores faig servir, com molta gent, la paraula ‘Beirut’ per indicar situacions desastroses: cruïlles infernals, llocs de treball destruïts pels clans i les venjances, cases de veïns en les que l’odi dels uns als altres puja i baixa com els ascensors durant la nit. Detesto aquelles situacions, però estimo Beirut. Com pot ser possible? Quina cosa té que se’t queda clavada al cor?

De vegades penso que els records funcionen de manera diferent quan es refereixen a persones o a llocs. A tots els que han intentat fer-me mal els oblido, cancel·lo el rastre de les seves cares, perquè si se n’haguessin sortit jo ja no seria aquí. En canvi, els llocs els retinc tots: sé on he estat feliç i miro de tornar-hi sovint, amb el pensament o amb avió, i penso que l’últim record estarà lligat a la precarietat de la vida tal com és: carregada d’incerteses.

Ho diu Jon Hamm en el film ‘Beirut’: “Me l’estimo, però és l’últim lloc on tornaria”. I ho canta Fairuz (*) a ‘Li Beirut’: “Tu ets la meva bandera, la roca de demà, l’onada que em durà molt lluny.’

(*) Escolteu aquí ‘Li Beirut’, cantada per Fairuz. Observareu que la música és el ‘Concierto de Aranjuez’ de Joaquín Rodrigo.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

Sabàtic

La primera cosa bonica del dijous 21 d’octubre de 2021 és l’any sabàtic, el que mai has aconseguit de fer i que resta entre les frustracions de la teva vida repartida entre les coses inevitables i les que no són essencials. Te n’adones llegint un parell de ratlles de la novel·la de Peter Cameron ‘Leap Year’ (‘Any de traspàs’): “Va decidir d’agafar-se un any sabàtic, lluny de la feina, de la vida i dels amics, de la seva ciutat, ben lluny de tot.” I t’agafa un fort atac de nostàlgia: la pitjor, la que sentim per allò que no ha passat. T’imagines estranger de tu mateix, en un lloc que no coneixes i que has triat a l’atzar, amb una feina a temps parcial a la central de correus de Lucca i una caseta de fusta llogada per la zona de la Garfagnana, amb un gos que un vespre se’t va aparèixer i que s’ha quedat amb tu -li has posat ‘Break’ de nom-, els llibres de la biblioteca, la roba còmoda que vares comprar en una botiga de segona mà, el nom fictici amb què et presentes a tothom per no sentir l’autèntic, la música clàssica sonant a les orelles (tu que abans només escoltaves pop), els canals de la televisió digital, una adreça electrònica nova que no has comunicat a ningú i tot aquell temps des de les dues del migdia endavant i tots els caps de setmana en els quals parles només en francès i camines pels boscos. Després tornaran els compromisos, els amors, la família. També les excuses. El temps no s’atura ni et concedeix un instant per sentir-te viu en grau zero. Però pensa que la teva vida, aquesta que estàs vivint sense treva, podria ser una pausa, un any sabàtic en l’eternitat d’un altre.

(si entreu aquí–i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–—————————————————————————————-

 (Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!