Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Tots aquests anys

La primera cosa bonica del dilluns 25 d’octubre de 2021 és el somni, és l’obsessió, és l’amistat, el cinema (el darrer), la grandiositat i la música. De fons i omnipresent. És, en fi, ‘Hi havia una vegada a Amèrica’, de Sergio Leone, evocada per Piero Negri Scaglione en un llibre (*) que ha escrit a escala 1:1 pel temps que li ha dedicat, per la precisió dels detalls i per la bogeria que l’ha inspirat. “Què has fet tots aquests anys?”, el títol, és la famosa frase repetida mil vegades per qui s’ha estimat aquella pel·lícula volgudament absurda i desmanegada, per qui no l’ha entesa o per qui no l’ha vista. És un pou de desitjos no acomplerts: l’argument oblidat escrit per Sciascia, el guió malaguanyat de Norman Mailer, l’impossible repartiment amb Fonda, Depardieu o Tognazzi. És l’epopeia de Leone, la seva mort més que la seva vida. Aferrat a aquella pel·lícula perquè, com va dir De Niro molts anys després: “No volia acabar la pel·lícula, hauria desitjat continuar-la, potser per sempre. I a aquestes alçades de la meva vida entenc per què”. Ho entenc (i de quina manera) quan intento cada dia resumir en vint línies tot allò pel qual val la pena viure i morir, que ve a ser sempre la mateixa cosa. Comprenc els somnis d’aquells homes que s’entestaven a fer cinema mentre el cinema s’estava morint: guionistes contractats per setmanes, escenògrafs fetitxistes d’aquell objecte situat a la part baixa esquerra d’un enquadrament, experts en trucatge que en trenta-cinc dies de prova et mostren com seràs d’aquí a trenta-cinc anys. El temps, el temps… Hi havia una vegada… i hi serà sempre. Gràcies, ho vàrem veure, ens veurem.

(*) El llibre és aquest.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

Buy less, give more

La primera cosa bonica del dijous 28 d’octubre de 2021 són les experiències d’economia alternativa creades en comunitats petites. No estic parlant de la ‘sharing economy’, que no és més que una variant del ‘business as usual’. Ni d’experiències com el ‘buy nothing’, que promou la circulació gratuïta -i sovint absurda- de productes caducats o fets malbé (un col·laborador del New York Times explicava que va aprofitar el líquid d’una llauna de cogombres que es va trobar). Parlo de coses com aquesta: jo vivia en un edifici de quatre plantes. Un dia el veí del quart, que rebia molts més llibres dels que mai podria llegir, va començar a posar aquells que no l’interessaven a les bústies dels veïns. Un temps després el del tercer, que comerciava a l’engròs amb fruita exòtica, va començar a deixar pels replans caixes de mangos, papaies i litxis. La noieta del segon treballava en un cinema i repartia entrades gratuïtes per a aquelles pel·lícules que no li agradaven (i quina mania li tenia als francesos!). Per Nadal el vestíbul era ple de regals reciclats que no havien estat del gust dels destinataris. Després em vaig canviar de casa. Abans de fer-ho, vaig deixar a l’escala un gerro, unes quantes cadires i un moble desmuntable. He tancat la porta; el següent que l’obri ja s’ho trobarà.

(si entreu aquí–i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–—————————————————————————————-

Pregunta-ho al rovell (*)

La primera cosa bonica del divendres 29 d’octubre de 2021 és la sèrie de TV ‘American Rust’ (‘Rovell americà’), que ens insta a conèixer els altres abans de classificar-los i perjudicar-los. El cap de la policia de Buell, Pennsylvania, interpretat per Jeff Daniels, discuteix amb un dels seus subordinats, arrogant i violent, fins que finalment el destitueix. L’afectat reacciona amb ràbia: ‘M’expulses a mi i et quedes el xinés?’, referint-se a l’altre agent. Daniels li respon: “El xinès arriba el primer i és l’últim a plegar. El xinès no roba els diners de les multes que cobrem. El xinès no s’excusa dient que està malalt per anar-se’n a pescar. El xinès no estomaca els arrestats. Però, sobretot, el xinès és coreà, cap de trons!”

Una resposta perfecta per a aquells que diuen que tots els asiàtics són iguals, que als negres només se’ls distingeix quan són morts o que entre un eslau i un altre eslau no hi ha cap diferència. És així en l’Amèrica rovellada, en el pols del món (una pols a la qual, Bandini (*), no li pots fer cap pregunta). És no fer mai ni un esforç aquells que afinen la vista per trobar les set diferències a la ‘Settimana Enigmistica’ (**) però no a la vida. D’aquesta manera és com tot es rovella i acaba caient a trossos. Per tornar-los a ajuntar cal aprendre a reconèixer cada peça del mosaic i adaptar-la a les del seu entorn per acabar fent-ne un quadre amb sentit i amb un metall ben polit en el qual finalment ens hi puguem emmirallar.

(*) Tant en el títol de l’article com en aquesta frase Romagnoli fa referència a la sèrie de novel·les de John Fante protagonitzades per un mateix personatge, Arturo Bandini. I de manera molt concreta aquesta.

(**) Prestigiosa i veterana (es publica des de 1932) revista italiana d’entreteniments i enigmes. Vegeu-la aquí.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–—————————————————————————————-

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!