Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

16 d'octubre de 2021
0 comentaris

Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (72).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Els homes del far (i del fer)

La primera cosa bonica del dimarts 12 d’octubre de 2021 són els homes del far. Durant molts anys era l’Estat qui gestionava els fars, fins que els va cedir en règim de concessió. Si n’heu visitat algun us haureu adonat que els qui ara se n’ocupen són individus tots molt assemblats. Els homes del far són, també, homes del fer. Han traspassat la línia de l’ombra i potser per això ara dirigeixen una llum. Han treballat a l’administració o a empreses privades. L’un ha gestionat un naufragi, un altre una reconstrucció després d’una guerra llunyana. Tenen les idees d’alguns herois de novel·la desgraciats i tenen dones que se’ls escolten perplexes però que, tanmateix, els fan costat. Al voltant seu solen créixer les males herbes de la desconfiança i el recel. Pitjor encara, de l’enveja. La gent del carrer no la dissimula. Tolera malament que pugui haver algú que triomfa amb coses estranyes en les quals no havia pensat mai. I els posen bastons a les rodes, impediments legals, petits sabotatges. Un es va presentar amb barca i passamuntanyes, va pujar fins al dormitori i va amenaçar amb una escopeta. Coses que poden passar en un far quan es fa fosc. El país retrocedeix, però som una llarga costa i, per tant, necessitem persones que ens il·luminin. Com va escriure Virginia Woolf a ‘Al far’: ‘La vida és una aurèola lluminosa, un embolcall semitransparent que aplega des de l’alba del coneixement fins a la nit final.’

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

L’estètica del calamar

La primera cosa bonica del dijous 14 d’octubre de 2021 és l’estètica del calamar. Em refereixo a la bona, que és una excel·lent raó per mirar ‘Squid Game’ (‘El joc del calamar’), la sèrie de Netflix de la qual tothom parla. Potser per això, perquè tothom en parla (ai, la descoberta de la creativitat sudcoreana!), jo en desconfiava. M’hi vaig posar, però. Començo prenent nota de totes les referències que em sembla detectar: ‘Hunger Games’, ‘Dreamcatcher’, òbviament ‘Parasite’ i títols similars d’horror fantàstic amb colors de xiclet. Avancem: els moments d’acció s’alternen amb altres de reflexió, un episodi de cada, però per què no podem deixar de seguir la sèrie? No és pas per una qüestió moral. L’ètica cinematogràfica o televisiva no apareix en cap moment, però el secret és fer bé les coses que passen a dins. És aquella escena en què el director del joc (Frontman)  assegut davant d’una immensa pantalla amb un got de whisky a la mà, observa aquells homenets de coloraines sobre un fons clar que els fa semblar una fotografia di Massimo Vitali, treu l’àudio i posa música de jazz que surt d’una caixa de música amb figuretes de fusta amb aspecte humà. Són deu segons de perfecció artística. Després m’adono que jo també estic assegut amb un got a la mà mentre miro. Emmudeixo l’àudio, poso jazz i penso, com em passa sovint, en qui hi ha més enllà de la nostra caixa xinesa, en aquell que observa el nostre joc i que és contemplat per qui observa el seu.

(si entreu aquí–i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————————-

El pla B

La primera cosa bonica del divendres 15 d’octubre de 2021 és el pla B, la solució alternativa, la bossa de mà dintre de la maleta o, ben mirat, el ‘green pass’ (el passaport Covid). Sempre he cregut en els plans B perquè tenir només un projecte, un sistema únic, és com aquells robots de miniatura que agafen un pal, el centren, retrocedeixen, hi tornen i no s’aturen. Sense un pla B les possibilitats de fracassar es multipliquen.

La massacre de Little Big Horn va passar perquè el general Custer tenia una única estratègia (o tal vegada volia morir amb tots els seus homes). Crec que el ‘green pass’ ha estat un pla B. No un instrument de control, ni una imposició contra la llibertat o una manera de dividir la ciutadania en dues categories. Així doncs, si aquest és el pla B, quin era el pla A? Que tothom s’hagués vacunat tranquil·lament.

Sospito que ningú s’imaginava que el refús aniria més enllà d’unes quantes actituds aïllades. Haurien pogut fer signar un formulari mentre el camió de l’exèrcit abandonava Bergamo perquè després tot s’oblida o es converteix en fabulació, en escena rodada en un plató per simular l’arribada a la lluna. El pla B serveix per provocar allò que no s’ha aconseguit amb el pla A. És una invitació que ens fa l’Estat. Perquè, deixeu-vos estar, el que les dictadures fan és enviar telegrames de condol després d’haver comès l’assassinat.

(si entreu aquí–i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————————-

 (Continua aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!