Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

En el “dorvay”

La primera cosa bonica del dilluns 20 de setembre de 2021 és el “dorvay” (el copyright és de Colson Whitehead), aquell període de temps entre el dia i la nit, entre la nit i el dia, en el transcurs del qual ens passen les coses més secretes. Ho explica a la novel·la ‘Harlem Shuffle’.
La paraula, de fet, no existeix. És l’error d’un professor rus que pronuncia equivocadament el mot francès ‘dorveille’. Un creuament entre ‘dormir’ i ‘estar despert’, l’interval entre la primera i la segona son, aquelles hores que denominem ‘petites’, però que són un gran contenidor. Aquell temps “que ens acosta al món dels desitjos de qualsevol classe -llegir, resar, fer l’amor, atendre afers urgents o esbargir-se sense fre. Una treva en el món normal i les seves exigències, un nínxol d’iniciativa privada excavat a la muntanya de les hores perdudes”. Així vivim, a cobert, després de la mitjanit i abans de l’albada.
A cobert de les preocupacions dels qui dormen, de la dictadura de les agendes, dels somnis que fugiran quan ens despertem (perquè poques coses són tan traïdores com els somnis). Durant el ‘dorvay’ jo llegeixo els diaris en l’iPad, alguns de dalt a baix, d’altres només la portada; repasso algun record agradable (en temps real) perquè he après que és una bona manera de viure, com quan tornes a un indret on has estat feliç; busco ofertes immobiliàries, també escric aquest article que apareixerà en el següent ‘dorvay’ i que llegirà algú que, com jo, cerca un altre temps en el temps.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

——————————————————————————————-

La mà d’una mare

La primera cosa bonica del dimarts 21 de setembre de 2021 és la mà d’una mare. És una de les coses que m’han quedat gravades amb més intensitat quan he vist la gran pel·lícula de Paolo Sorrentino: no ‘Ha estat la mà de Déu’ (*), sinó la d’aquella mare. Mentre acarona el fill endormiscat, mentre fa ganxet al costat del marit poc abans d’adormir-se ella també, però sobretot en una escena clau: quan juga amb tres taronges que llança enlaire sense que mai li caiguin a terra, sota la mirada plena d’admiració de la família i, més encara, quan ho fa sola, com un recurs acrobàtic per fugir del seu dolor. Fa pensar que les mares són, en el fons, això: malabaristes. Capaces d’atendre alhora els capricis del marit, les inseguretats dels fills, les pròpies desil·lusions, de fer riure amb pudor, d’estendre la xarxa quan cauen els altres tot desprenent-se de la seva, de tenir tants desitjos insatisfets que ja n’han oblidat la llista. On han après aquest funambulisme quotidià és un misteri. Potser en els fogons d’una cuina passada de moda. És una de les poques coses que no podem ni tan sols provar d’aprendre, ve amb la vida. Dintre nostre arrosseguem un buit, de sempre i per a sempre. Serveix per allotjar-hi el dolor de la pèrdua, que és una càrrega de records i de revelacions que cal gestionar-les amb cura, conservar-les i, quan arriba el moment, transformar-les en art. Des de lluny, un aplaudiment.

 (*) ‘È stata la mano di Dio’, és la nova pel·lícula del gran Sorrentino. Vegeu-ne més detalls aquí.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–—————————————————————————————-

Festes NO controlades

La primera cosa bonica del divendres 24 de setembre de 2021 són les festes no controlades. Una forma d’alliberament personal que esdevé col·lectiva però mai per a tothom. Fixeu-vos en la lletjor de l’expressió contrària: festes CONTROLADES. És el triomf del domini sobre el temps. Que, des de sempre, ha estat la veritable forma del poder. Els exèrcits conquereixen l’espai, però els autèntics poderosos són els qui, sense disparar ni un tret, s’apropien del temps. I el gestionen per a tothom. De la mateixa manera que el gran èxit del dimoni és fer-te creure que no existeix, ells et fan creure que el temps ha de transcórrer així, de manera inevitable. Més encara: de manera natural. Com si a la natura existissin els caps de setmana, o com si aquella festa o aquella altra fossin grans fites. La trampa la descobreixes quan voltes pel món i veus que hi ha llocs on celebren el diumenge, d’altres on ho fan el dissabte, i encara uns altres que celebren el divendres. Religió i Estat, de comú acord, desenvolupen el calendari de les nostres vides. I una forma amable de subversió és inventar-se’n una altra, no només l’excepció consentida dels aniversaris, sinó canviar per evitar que t’atrapin. Des de fa anys el meu germà es crea el seu dia lliure. Primer va ser el dilluns, per no sentir com el motor de la setmana es posa en moviment. Ara és el divendres: no treballa, no fa esport, res. Avui és (i fa) festa. Bon 24 de setembre. Feu festa.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–—————————————————————————————-

 (Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!