Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (70).
(La sèrie comença aquí)
Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).
L’última borratxera
La primera cosa bonica del dilluns 27 de setembre de 2021 és un parell d’arracades recuperades després de cinc anys. Les pedres i la muntura que les envolta eren les mateixes, però la dona que les lluïa havia canviat. He trobat aquesta fotografia navegant per la xarxa, una mirada intensa que semblava voler explicar-te una història, però en els temps que corren això és bastant habitual i molt sovint no cal perdre el temps llegint la segona línia del text. De fet, vaig seguir endavant perquè començava dient: ‘Avui celebro tres anys de sobrietat’. I la seva mare li havia regalat un parell d’arracades. És així exactament? Bé, aquelles arracades eren, o millor dit, havien estat seves. Tiffany de bona línia. Cinc anys enrere, quan estava alcoholitzada les havia portat a la casa d’empenyoraments, els bitllets que li varen donar se’ls va beure en una setmana. El que no sabia era que la seva mare, seguint-la de lluny i en silenci, havia desempenyorat les joies i se les havia guardat, esperant l’ocasió justa per tornar-li. Encara hi van haver dos anys més de borratxeres. Després el procés de desintoxicació. El tercer any sense alcohol es mereixia sens dubte un premi, un símbol. Quin era el seu valor? El més gran de tots: el de saber que quan sents que tot se’t posa en contra, hi ha algú que, sense dir-t’ho però demostrant-ho, confia en tu.
(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
——————————————————————————————-
Post-It
La primera cosa bonica del dijous 30 de setembre de 2021 és el post-it amb el qual un home que estava perdent la memòria ha volgut recordar-li a la seva muller una cosa perquè no l’oblidi mai. La filla de la parella ha pujat la imatge a Instagram. La cal·ligrafia del pare és insegura, les majúscules s’alternen amb les minúscules i moltes de les lletres estan repassades diverses vegades, però el que compta de debò és el text.
Diu (traduït de l’anglès): “Ja he oblidat un munt de coses, però mai oblidaré com ets de meravellosa”. El recordatori va dedicat a la seva dona. Ell podrà oblidar, no reconèixer o no aconseguir explicar-se, però ella sabrà sempre que dintre d’ell es manté aquell sentiment. És bonic que li ho hagi escrit mentre podia fer-ho i que ho hagi fet damunt d’un d’aquells paperets de color groc en els quals anotem les coses (feines pendents, celebracions, números…) que volem sempre tenir presents.
Confio que ja li ho hauria dit abans, després de tota una vida junts. Però de vegades no n’hi ha prou amb conèixer el guió de l’obra, val més l’ocurrència que improvises just abans de sortir a escena. Una senyora em va explicar que la nit abans de la mort del seu marit, quan ja eren al llit, ell, misteriosament, li va dir: ‘Hauria hagut de fer-te més regals…’ Després es va girar i enmig del somni va deixar de respirar. Quan tenim temps no s’hi valen les excuses: recordeu-vos de recordar.
(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)
–—————————————————————————————-
(Continua aquí)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Preciós el comentari del Post-it. Els que portem molts anys de matrimoni estimant-nos sabem del que parla. De la nostra generació encara queden parelles d’aquelles que són fidels cinquanta anys o més i que han superat les crisis que comporta viure tants anys junts. Com més edat tenim més units estem sabent que, el dia que l’altre falti, ens trobarem orfes i desemparats.
No hem de perdre l’ocasió per dir a l’altre que l’estimem, sigui en paraules o en llenguatge no verbal. Com deia el senyor del post-it, algun dia pot ser que perdem la memòria o anem al tanatori de cop. Aleshores no tindrem temps per manifestar-ho. Fem-ho ara que podem.