Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

This must be the place

La primera cosa bonica del dilluns 31 de maig de 2021 és l’existència d’un lloc en el món en el qual tots els teus problemes es converteixen en avantatges. Existeix. Només cal trobar-lo. O deixar que et trobi. Això m’ho va dir fa molts anys la mare Teresa de Calcuta postrada en el llit d’un hospital a l’Índia. I hi he pensat mentre era en una platja propera a Roma. No gaire lluny, una família amb un infant que a causa d’una discapacitat a l’hora de moure els peus, caminava amb crosses. Fent piles amb la sorra li varen preparar una espècie de seient per evitar que es desequilibrés i acabés caient. Allí s’hi estava ajagut mentre veia els altres infants jugar i córrer a tocar d’on morien les onades. Cap a mig matí el varen portar a l’aigua i sota la superfície el problema va desaparèixer. Els seus braços, enfortits per l’ús de les crosses, li permetien nedar vigorosament i llançar la pilota ben lluny. En aquell moment els altres nanos el varen envoltar amb admiració: s’havia convertit en el líder de la colla, el més ràpid i el més fort. El sol brillava ben amunt i ell era feliç. El lloc l’havia trobat.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

——————————————————————————————-

Your Father

La primera cosa bonica del dimarts 1 de juny de 2021 és el teu pare. Això és el que pensen tots els que han anat a veure ‘The Father’, amb Anthony Hopkins. Surten movent el cap i dient ‘És exactament això el que passa’. Amb una mica d’amargor per la situació cap a la qual s’encamina abans de marxar. Però, tanmateix, acaba sent una cosa bonica aquest pare que t’explica trenta vegades la mateixa història. I que després se n’oblida.

Ton pare, que parla de qualsevol cosa com si no hagués passat mai, però no pas com una mentida sinó com una altra variant de la veritat. El teu pare que considera qualsevol trasllat com una odissea. Ell, que t’havia ensenyat a no confondre els viatges amb les odissees.

Ton pare, que no perd de vista aquella magnífica jaqueta que li va comprar ta mare perquè li durés tota la vida. Ton pare, que es posa corbata per anar al metge i que li contesta al metge que enyora son pare, el del metge. Ton pare, que no necessita cap metge sinó algú que escolti les seves queixes sobre el temps. Ton pare contra el temps. Ton pare, que sabia solucionar-ho tot i que continua tenint un remei per a tot, però ara només de paraula. Ton pare, que barreja els noms de la gent, però que conserva el teu dintre d’una caixa forta. Ton pare, que oblidarà la combinació i et preguntarà ‘Qui ets?’. I tu, que li respondràs ‘Ton pare’.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–—————————————————————————————-

 (Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!