Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu algunes imprecisions, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

El doctor De Luca

La primera cosa bonica del dimarts 27 d’abril de 2021 és el doctor De Luca. No el governador de la Campània; el pare d’Erri, l’escriptor, un home que encarnava la decència. Ho explica el fill a ‘Una grandesa natural’ (*), el seu últim llibre. Hi va haver un terratrèmol i ell va ser l’únic de casa seva que no va voler rebre cap indemnització perquè l’edifici no havia patit cap dany.

“Doctor De Luca, es podria dir que ens ho regalen, fóra pecat refusar-ho.”

“Accepteu-ho vosaltres, jo no em sento amb dret a fer-ho.”

“Però si tot està en regla. Hi ha un peritatge fet per l’enginyer municipal.”

“Ho sé, consta a les actes. Són falses.”

“Com ho sabeu que són falses? Bé que teniu esquerdes a l’escala.”

“Ja hi eren abans del terratrèmol.”

“D’acord. Serien d’un altre terratrèmol. Sigueu raonable, voleu ser l’excepció?”

“El que vull és tenir la consciència tranquil·la. No m’oposo a la vostra actitud, però no puc subscriure-la.”

“Tenim, doncs, la vostra abstenció?”

“Teniu la meva abstenció.”

“Si m’ho permet, doctor De Luca, crec que esteu pecant de supèrbia.”

“Si m’ho permeteu, jo a això li dic decència.”

Pensem en el doctor De Luca quan ens arribin els ajuts de la covid (i les devolucions, i la part corresponent al calendari de les festes oficials).  

(*) Més informació sobre ‘A grandezza naturale’ aquí. 

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

——————————————————————————————-

El gran vell

La primera cosa bonica del divendres 30 d’abril de 2021 és el gran vell. No pas el cap d’una organització clandestina, sinó un solitari independent. Als vints anys era bomber i li sobrava energia per llançar-se de cap al foc per salvar algú; ara, als setanta-set, és un incendiari que no troba gaire cosa que valgui la pena de salvar. Com Sean Connery en aquell anunci no s’ha marcit, ha madurat. Ha plantat cara a la decadència sense nostàlgia ni queixes. Ha passat mals tràngols que ha considerat potser innecessaris, però inevitables. Abans cridava, però acceptava; ara calla, però s’indigna. Molt més perillós, això. Si coincidiu al Metro el trobaràs al fons del vagó, observant els teus moviments fins que tingui ben clar qui ets. Llegeix Stephen Hessel, escolta Neil Young. De vegades a l’inrevés. Que hi havia una música més pura ho dona per descomptat, però no ho recorda. Diu que de tota la història que ha viscut només són dignes de respecte els morts. Els altres no tenen la raó, només ‘les seves’ raons. Vet aquí la diferència. Els soldats fan la guerra, els miserables posen bombes a les cafeteries, els millors fan l’evolució: és a dir allò que brilla abans que la revolució fracassi, com el raig verd just abans que el sol es pongui. Sempre ens cal gent com ell, que entengui que el canvi no neix de la violència, sinó dels gestos intensos i de l’abnegació. Per això l’hem vacunat abans que ningú, perquè estigui immunitzat i, una vegada més, a punt per sacrificar-se.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

————————————————————————–

 (Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!