Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Vax Day

La primera cosa bonica del dilluns 15 de febrer de 2021 és saber que, en una ciutat llunyana, els noms dels teus parents de noranta anys estan inscrits a la llista d’espera de la vacuna. És a dir: que una vegada més se’n sortiran. Com si els veiés: mon pare (90) i la meva tia (94) en una farmàcia de Bolonya, sortint de la seva enèsima trinxera. Són com milers de coetanis seus que varen aprendre a sobreviure sense sentir vergonya de res, a conviure amb els fantasmes i a trobar petites motivacions que els semblaven immenses. Presumir de dentadura original o sorprendre’s per l’última nevada sense preguntar-se per quantes els en quedaran encara: aquesta ja la tens, no t’hi amoïnis.

L’un s’havia de morir en quatre dies i va acabar anant al funeral del metge que va errar el diagnòstic. L’altra va arribar intacta als vuitanta però el darrer decenni l’ha viscut com si fos un Fiat 128: més temps al mecànic que al garatge. Però això és el que hi havia i així continuarà. És una altra guerra que han superat, un 25 d’abril en ple febrer i en companyia d’inesperades presències vingudes de l’Europa oriental que els donen seguretat, eufòria i companyia.

Cada graó és una escalada, i cada porta que es torna a obrir és una bandera clavada al cim. En tenen prou amb una lasanya, un trucada telefònica, el retrobament amb un objecte que ja donaven per perdut. No és que els vingui ara d’un parell d’injeccions més, no és que confiïn en la ciència, és que es refien de la història. Talment com si fos l’última mare.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

————————————————————————–

El llibre que no s’acaba

La primera cosa bonica del divendres 19 de febrer de 2021 és no acabar un llibre. Sé d’un parell de bones raons per no fer-ho. S’hi arriba amb el pas del temps i després de superar el reverencial respecte per la figura de l’autor (no sempre merescut, val a dir).

La primera raó, ben òbvia, és per pura saturació. Fran Lebowitz diu: “La cosa més terrible no és quan un llibre et fa enfadar sinó quan te n’oblides. Renuncies a seguir llegint, mires de fer altres coses i tot seguit en comences un de nou i deixes de banda l’anterior”. L’últim llibre que em va fer enfadar començava amb una escena de sexe via Skipe. I allí s’acabava. El que venia després ho he oblidat, no recordo res més.

La segona raó per no acabar un llibre la teoritza el compositor Giovanni Allevi: “Quan t’enamores d’una història no vols abandonar-la, tanques la tapa del teclat, t’allunyes de la música però vas imaginant continuacions per més que canviïs d’habitació, de casa, de ciutat”. No em passa tots els dies, però ara mateix soc a la pàgina 151 d’una novel·la que m’ha portat al bell mig d’Amèrica al costat d’una parella de vellets que marxen de casa seva en cotxe amb el gat, els records i el seu amor desgastat. I sé que aquesta vegada, en algun punt poc abans de la pàgina 500 baixaré de ‘L’ultima stagione’, de Don Robertson (editada per Nutrimenti) en silenci, intentant no fer remor trepitjant les fulles de la tardor perquè el seu viatge pugui continuar. De vegades penso que de cada afecte ens hauríem d’acomiadar d’aquesta manera: per comptes de llegir l’última línia, imaginar-la per sempre més.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

————————————————————————

 (Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!