Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (179).
(La sèrie comença aquí)
Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).
Negociar
La primera cosa bonica del dilluns 11 de març de 2024 és negociar. És un art, una tècnica, mai una rendició, i és la millor alternativa a la idea de combatre fins que només queda un dels contendents. Hi ha qui s’ha escandalitzat quan el papa Francesc ha demanat que es negociï a Ucraïna. Algú ha dit que mai es va proposar fer negociacions amb Hitler. Seria cert si ara mateix tinguéssim milers de joves americans i europeus preparats per morir a la platja d’Odessa.
Sempre s’ha negociat, durant més que després del conflicte, perquè aleshores la taula fa pendent cap a una banda. L’única cautela que cal tenir amb una negociació és no declarar-la, fer-la amb gestos, en una cambra tancada, sense que en quedi res per escrit. Negociem contínuament, per tot, per un objecte que veiem a l’aparador de l’antiquari, al ‘Vestiaire Collective’ (*), per la custòdia dels fills. És la manera de fer possibles coses que, d’una altra manera, no ho serien.
Tots els jugadors d’escacs saben que hi ha un moment per declarar taules, per no guanyar ni morir. Com diu Samuel Jackson a la pel·lícula ‘El negociador’: ‘No diguis mai que no. El ‘no’ elimina les opcions i l’única que queda aleshores és matar a algú’.
(*) Vegeu aquí.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
Italian Fiction
La primera cosa bonica del dimarts 12 de març de 2024 seria la narrativa contemporània si no fos per tots aquells ‘si no fos’ que fan pensar tant en la pel·lícula ‘American Fiction’ (*). Si no hi haguessin premis literaris ‘perquè, fes-te’n el càrrec, ajuden a vendre’. Si no hi haguessin tots aquells festivals en els quals A presenta B i B presenta A ‘perquè, fes-te’n el càrrec, ajuden a vendre’. Si no es tinguessin en compte les exigències del mercat, els gustos dels lectors, la moda del moment ‘perquè, fes-te’n el càrrec, ajuden a vendre’. Si els més intel·ligents és fessin passar per banals ‘perquè ajuda a vendre’. Si els banals ni tan sols ho intentessin. Si no fos per l’autoficció, el llenguatge del carrer, la reproducció dels missatges del Whatsapp, les situacions límit, el pròleg d’A al llibre de B i el de B al llibre d’A, els rellançaments, els descobriments tardans o els pseudònims mal dissimulats. Proveu de veure la pel·lícula i digueu-me si la part en què s’explica la vida no és millor que aquella en que s’explica qui prova d’explicar-la. El missatge és clar: ‘Guionista, fot el camp i deixa’m veure la història’.
(*) Vegeu aquí.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
Els dimissionaris
La primera cosa bonica del dijous 14 de març de 2024 són els que dimiteixen abans d’acabar, renunciant als diners del contracte i sense muntar polèmiques. Sarri (*), doncs, guanya a Mourinho.
No és que tingui una gran simpatia pel primer. O que el segon me’n mereixi cap. Però queden els fets. Més enllà d’allò tan suat de ‘aquest és el país on ningú dimiteix…’ etcètera. Cal pagar un cost per fer-ho, no s’hi val una clàusula de salvaguarda en el cas que et fotin al carrer, ni una recompensa per l’estil. S’ha de valorar la dignitat d’alçar-se de la cadira sense fer soroll, ser conscient que el dipòsit de la confiança ja s’ha exhaurit, que els millors resultats queden enrere i que continuar en un ambient tòxic no fa més que allargar l’agonia.
És millor fugir dels Lotito, dels De Laurentiis, dels presidents dels equips, consells d’administració i partits amb els qual és impossible dialogar. Hi ha sempre un moment ideal per fer-ho i si el depassem és quan s’activen les sospites i els interessos. Cal saber entrar en escena, però, sobretot, sortir-ne. Escoles de periodisme i d’escriptura que insistiu a ensenyar com s’ha de començar un text: ensenyeu com acabar-lo. Perquè el moment arribarà.
(*) Les referències concretes d’aquest article remeten a la Lliga italiana de futbol. No cal, però, que el lector no italià les conegui per entendre’l.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
(Continua aquí)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’encanta que en Romagnoli hagi fet esment a AMERICAN FICTION, una pel·lícula que està passant força desapercebuda i que va estar entre les deu finalistes de la millor pel·lícula dels Oscar d’aquest any. A l’estat espanyol sembla que no ha trobat distribuïdora (cosa incomprensible veient algunes estrenes que fan plorar) i Amazon Prime l’ha col·locat directament a la seva plataforma inclosa dins la subrepció. Si teniu Amazon Prime no deixeu de visionar-la. Teniu moltes possibilitats de passar una bona estona i reflexionar en tot el que ens diu en Romagnoli. Cine i cultura. Cultura i cinema.
Em vaig assabentar de la seva importància sentint els meus amics del programa sobre cinema més antic de l’estat i del que no em perdo cap pòdcast, LA CLAQUETA (Ràdio Marca Barcelona) que es varen desfer en elogis comentant el film. I no n’hi ha per menys. Només la primera escena ja val la pel·lícula. És una crítica àcida i ferotge de la manera d’entendre la capacitat crítica de la cultura. Plasmar en menys de dues hores els dos mons culturals que viu el protagonista no era fàcil i el director Cord Jefferson ho ha aconseguit.
Jeffrey Wright fa un dels millors papers de la seva vida i els actors que l’acompanyen també estan esplèndids.