Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Recomençar amb tretze

La primera cosa bonica del dimarts 19 de març de 2024 és el tretze per cent de russos que han votat contra Putin. Un recomençament amb tretze. Tal vegada perquè tenim costum de mirar sempre la lluna, allí dalt immòbil durant tant de temps. El consens pel dictador havia estat afeblit per les il·lusions de la premsa occidental, que s’havia cregut les imatges de mares patint pels seus fills soldats. De la lluna només se sabia que estava en quart creixent. Però aquell tretze per cent és el dit que assenyala que es mou, i que indica altres carrers, tot i estar vigilats pels franctiradors.

Quan tot un poble està sota control, quan està empresonat en la trampa de l’orgull nacional i abandonat al carrer amb un rosegó de pa és difícil no cedir, quedar-se a l’altra banda de la calçada, visibles sota el sol artificial. En condicions com aquestes, les més extremes des que Putin és al poder, calen unes raons i uns sentiments molt especials per oposar-s’hi. I ara digueu-me una cosa amb tota franquesa: ¿quants de vosaltres us atreviríeu a pujar a la vorera d’aquells tretze?

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Un bon article

La primera cosa bonica del dijous 21 de març de 2024 són les instruccions per escriure un article (acadèmic) incloses entre les pàgines 63 i 66 de ‘La ricreazione è finita’, (*) de Dario Ferrari.

Vegem-ne uns fragments: “No es tracta tant de cultura com de política: posem que un vint per cent de cultura i un vuitanta per cent de relacions públiques (…) El que s’ha de dir podria ser raonablement explicat en mitja pàgina; potser menys, en deu ratlles (…) però cal embolicar bé la troca: dir coses que semblin intel·ligents, fer servir paraules que denotin que tens estudis, recórrer totes les etapes del debat en el qual l’assumpte s’insereix (…) repetir el que es vol dir amb variants i declinacions diferents; si una idea no la repeteixes almenys trenta vegades és com si no l’haguessis dit (…) Has de posicionar el teu treball en relació a les persones que vols afalagar; és a dir, tothom que disposi d’una mínima parcel·la de poder (…) esmentar amb una bona adjectivació les persones més potents i les que t’interessen (…) i després citar aquelles que vols que sàpiguen que les respectes”.

He escrit (acadèmic) entre parèntesis perquè sovint passa que llegint articles d’un altre gènere es té la impressió que segueixen el mateix Cencelli (**). I és molt alliberador veure que, des de dintre, hi ha qui se’n fot.

(*) Vegeu aquí.

(**)  Vegeu aquí què és, a Itàlia, el Manual Cencelli.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!