Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

‘Deliriously happy’

La primera cosa bonica del dimarts 5 de març de 2024 ha estat la vida d’Alvin Mann que ens ha deixat als 99 anys (*) després d’haver lluitat, guanyat, perdut, però, sobretot, després d’haver estat “deliriously happy”.

La traducció ‘delirantment feliç’ no iguala l’original. L’expressió és seva. La va fer servir en un cafè al nord de Nova York on vaig anar per entrevistar-lo. Jo aleshores estava escrivint un llibre sobre l’últim amor (**) i ell, amb noranta-cinc anys, s’havia casat per tercera vegada amb una dona que en tenia cent. La seva vida, em deia, no havia estat gens especial. I considerava una banalitat allò que alguns expliquen que han viscut una vida de novel·la.

Alvin va néixer en una família en la qual la majoria dels homes es morien als seixanta anys. Cada decenni que superava aquell límit familiar el festejava. Va sobreviure a la segona guerra mundial, a la matança dels seus camarades en alta mar. Durant el seu primer matrimoni, força infeliç, havia viscut al Village. Allí va veure com debutava un veí seu: Bob Dylan.

Es va tornar a casar, aquesta vegada amb una historiadora de l’art amb la qual va voltar per mig món immers en una espècie d’indescriptible felicitat. Quan va enviudar, i per no matar de pena el seu gat que no hauria sabut anar sol per la vida, es va tornar a casar. Als noranta-tres anys va llicenciar-se en Història Contemporània: ‘Fàcil, tot el que em feien estudiar jo ja ho havia viscut’. Llàstima que la història no sàpiga ser, com ell, ‘deliriously happy’…

(*) Vegeu aquí el seu obituari.

(**) Vegeu aquí la versió original, editada per Feltrinelli, i aquí la versió en llengua del 155)

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

‘Eddie would go’

La primera cosa bonica del dimecres 6 de març de 2024 és “Eddie would go”, una frase que s’ha convertit en una exhortació al coratge, a recordar que, tot i que les condicions siguin desfavorables, algú ho hauria provat. La portava escrita a l’esquena Don Winslow (*) durant una entrevista que li he fet i que sortirà a final de mes a ‘Venerdi’ (**). M’ha explicat la història d’aquest surfista hawaià més reconegut de mort que quan era viu. Eddie vivia a la platja, a tocar d’un cementiri xinès. Cavalcava les onades tant per plaer com per feina. Va fer de socorrista a la seva illa. Va salvar un munt de vides perquè, malgrat que hi hagués mala mar, no dubtava: Eddie sortia. Va morir ofegat. El seu cos mai va ser trobat. Era amb altra gent en una embarcació que va començar a enfonsar-se. Va sortir, sol, en busca de socors. Els altres es varen salvar, ell no. En la primera competició de surf que es va fer en honor seu les onades eren excessives i els organitzadors es plantejaven suspendre-la quan una veu va cridar: “Eddie would go!”, Eddie sortiria. Aquella frase va canviar l’actitud de moltes persones, Don Winslow inclòs.

(*) Vegeu aquí.

(**) ‘Venerdi’ (Divendres) és el nom del suplement setmanal en paper del diari La Repubblica.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Matteotti, fa un segle

La primera cosa bonica del dijous 7 de març de 2024 és recordar que aquests dies fa cent anys que Giacomo Mateotti (*) publicava a Londres, amb el títol en anglès, ‘Un anno di dominazione fascista’. Denunciava les contradiccions entre les polítiques anunciades i les realitzades i la justificació de la violència en la gestió del poder.

Pocs mesos després era segrestat i assassinat. Quan se’n varen complir cinquanta anys la meva classe, conjuntament amb altres, va anar al cinema per veure la pel·lícula de Florestano Vancini ‘Il delitto Matteotti’ (**). I així moltes escoles. La majoria es varen avorrir. Jo, com sol passar-me sovint, vaig sortir pensant que era preferible morir com Mateotti que viure com Mussolini.

Ara em posaré a imaginar, i m’imaginaré que una circular del ministre d’Instrucció Pública invita novament a les escoles perquè portin els seus alumnes a una projecció especial d’aquell film. O que suggereix de dedicar una hora de la classe d’història al tema. Que la televisió pública emet un programa especial, com fa cinquanta anys, per retre homenatge a Mateotti i exposar a la vergonya els qui el volen mort. Les contradiccions entre les polítiques anunciades i les realitzades, la justificació de la violència. M’imagino que la majoria d’aquest país és encara, si no com ell, almenys amb ell. M’ho imagino…

(*) Vegeu aquí.

(**) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Gabo, tot just un paràgraf

La primera cosa bonica del divendres 8 de març de 2024 és un fragment de la pàgina 27 del llibre, fins ara inèdit, ‘En agosto nos vemos’ (*), de Gabriel García Márquez. Amb una mostra n’hi ha prou. D’acord, publicar textos contra les disposicions dels autors és fer trampa i damunt del realisme màgic el temps ha dipositat rovell.

Després de cinquanta anys de solitud no t’han quedat ganes de viure l’altre mig segle. I si mires dintre teu t’adones que cap llum t’enlluerna. És cert: coneixes homes i dones que es fan dir Gabo. I has vist la pel·lícula de Rodrigo García. I potser aquesta dona que cada mes d’agost busca una altra cosa a Egipte ja no t’interessa tant.

Però després llegeixes això: ‘L’home, que dormia de costat i amb les cames encongides, li va semblar un enorme orfe i no va poder resistir una ràfega de compassió’, i caus de quatre grapes dintre del relat. Acabes en aquell llit, amb els ulls tancats, esperant confiat la benedicció que vindrà a salvar-te mentre somies coses que no existiran mai. Tots els que has perdut poden portar-te més enllà del límit, però per quedar-te aquí necessites aquella benedicció. I Gabo, des de l’altre costat de la vida, ho sabia.

(*) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!