Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

La proximitat

La primera cosa bonica del dimarts 30 de gener de 2024 és una paraula pronunciada pel Papa a l’audiència d’ahir com a orientació pels mitjans de comunicació: ‘proximitat’. També ha fet esment al cor i a la responsabilitat, però en el que ha insistit més ha estat en la proximitat. Sentir-se propers a la gent, tenir-la en compte, convertir en protagonistes aquells que habitualment només són comparses o fins i tot invisibles. El relat de l’actualitat sol estavellar-se contra grans esculls: els presidents de les nacions, els més rics del planeta o les estrelles de l’espectacle. I ja està bé, però quin espai queda per als qui no formen part de tot això? Només la crònica negra? No serà que una de les causes de la decadència del periodisme ha estat aquest allunyament, l’oblit d’allò que és més proper per mirar únicament cap amunt? Al Papa se’l veia fatigat però semblava que recuperava forces quan pronunciava aquell mot d’ordre. Talment com un mestre que, sabent que la lliçó que explica no serà escoltada, la redueix a poques lletres esperant que sigui suficient abans que la campana soni i s’acabi tot.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Napoli 18

La primera cosa bonica del dimecres 31 de gener de 2024 és la història del taxista, el mòbil perdut i la cerca de la seva propietària en només vint-i-set minuts. Pujo a un taxi a les 18:00. Curiosament es diu Napoli 18. El client anterior s’ha deixat el mòbil oblidat al seient. El taxista recorda molt bé qui era: una noia prima, de cabells foscos i amb una petita motxilla. La va deixar a l’estació Termini.

Prova d’engegar el mòbil, intenta obrir-lo per obtenir el número de la propietària, però està bloquejat. Mentrestant li dono el codi per pagar el meu trajecte i es posa en marxa. El navegador informa que el recorregut fins a casa meva serà de vint-i-set minuts. Decidim que en aquella estona hauríem d’aconseguir localitzar la dona que s’ha deixat l’iPhone. Habitualment, per distreure’m, em complico la ruta imaginant desgràcies del destí. Per exemple: si no ens en sortim tindrem un incident al darrer xamfrà. Però no dic res. Mai. Ni tan sols al meu psicòleg.

Intento veure si hi ha un wifi connectat. Res. Vint minuts. Napoli 18 avisa la central. Quinze. El mòbil sona: és una amiga de la propietària. Sap que se n’anava a Torí. Li pot enviar un correu electrònic? Sí, però no servirà de res perquè mai s’emporta l’ordinador. Deu. Com es diu? M’ho diu. Aprofito el wifi d’un autocar, trobo la seva pàgina a Facebook, busco un parent. Cinc.

Sona el mòbil del taxista. És la mare de la noia. Ha trucat a la central i l’han redirigit. Quan li diu que el mòbil està controlat s’alegra com si hagués retrobat la filla. Jo he trobat un taxista amable. I l’últim xamfrà el passem sense problemes.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Free Park vs. Fleximan

La primera cosa bonica del dijous 1 de febrer de 2024 és decantar-se (en cas d’arribar a una final) a favor de Free Park i en contra de Fleximan (*), perquè tant l’un com l’altre apliquen la justícia però no tots circulen per la banda correcta. Free Park, per cert, després d’unes quantes accions a Roma ha desaparegut.

Fleximan, en diverses encarnacions, actua pel Nord. I fa prosèlits: ara mateix ja ha sortit un Dossoman (**). Free Park atacava els ciutadans poc respectuosos amb la llei: els que aparquen en doble fila mentre fan un encàrrec o esmorzen en un bar. Fleximan, en canvi, desactiva els controladors de velocitat (i Dossoman les plaques fixades a terra) perquè els transgressors dels límits de velocitat restin impunes.

Partint de la premissa que ningú no ho hauria de fer, el primer substitueix l’Estat per fer respectar l’ordre; el segon subverteix l’Estat i l’ordre.

Free Park redueix riscos (superar, per exemple, un cotxe mal estacionat que no et deixa veure si s’acosta algú pel carril contrari), Fleximan els augmenta. Per estalviar-li setanta euros de multa a un transgressor que podria envestir el seu fill hi ha gent que aposta per Fleximan. I que té por de Free Pak i de la factura del planxista. Qui respecta les normes sap per quin costat de la carretera i de la vida s’ha de circular.

(*) Per a més informació sobre Fleximan vegeu aquí i també aquí.

(**) Per a més informació sobre Dossoman vegeu aquí i també aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!