Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Sense pàtria

La primera cosa bonica del dilluns 5 de febrer de 2024 són els sense pàtria, que tant poden ser els “Spatriati” de la novel·la de Mario Desiati (*) com els ‘expats’ de la sèrie amb Nicole Kindman (**). No tenen pàtria ni referents. Viuen perduts en una realitat que ni els pertany ni poden controlar. Els superen les dimensions i el desconeixement, ja sigui a Berlín o a Hong Kong. El privilegi o la precarietat són detalls accessoris d’un destí que els espera en qualsevol Samarcanda llunyana.

Lucio Dalla i Francesco De Gregori ho explicaven a ‘Banana Republic’ (***): “Canten a la nostàlgia explicant, sense creure-se-la, mil vegades la mateixa mentida”. Aquella de sentir-se bé aquí o de voler tornar allí quan, realment, diuen coses diferents segons el lloc on es trobin perquè no en tenen un de seu.

En aquests éssers expulsats de la seva casella hi ha, certament, un sentit. No són emigrants, són transeünts siguin on siguin. Avui resideixen en una casa flotant damunt del Nil, demà en un palauet de Jakarta i saben que res ni ningú serà definitiu per a ells. Són un símbol del nostre pas per aquest planeta.

(*)  Vegeu aquí.

(**)  Vegeu aquí.

(***)  Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Senyora Solitud

La primera cosa bonica del dimarts 6 de febrer de 2024 és la professora Ruth Westheimer, 95 anys, delegada de solituds a l’estat de Nova York i que no ha escoltat mai Gianni Morandi. La solitud, agreujada sens dubte per la pandèmia, es considera un problema seriós, “tan nociu com fumar quinze cigarretes diàries”.

I per plantar-li cara han nomenat aquesta anciana sexòloga. Per la seva competència. Ja se sap que difícilment dues persones poden estar més soles que fent sexe mentre cada una es concentra en les seves cabòries particulars. Val la pena saber que Ruth, jueva alemanya, quan era petita va ser enviada per la seva família a Suïssa. Allí va escriure en el seu diari: “em sento sola enmig de cent cinquanta persones”. Tothom vol fugir de la solitud però acaba trobant-se amb l’encarnació, mal aplicada, dels vells proverbis, fent coses ja fetes i sentint que li tornen a explicar les mateixes històries.

La solitud vol dir esperar; però esperar el dia de Nadal, no una data qualsevol. No ens cal aprendre a refusar-la, sinó a convertir-la en amiga nostra, com en aquella cançó de Morandi: “Parla’m de tu, bella senyora, parla’m de tu que no em fas por”. Dedicat a Ruth, mestra de l’hora buida.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Flaco

La primera cosa bonica del dimecres 7 de febrer de 2024 és Flaco, el mussol reial que s’ha escapat del zoo de Central Park i que mentre vola lliure pel cel de Nova York planteja a tothom un dilema existencial. Després d’anys de captivitat algú, durant la nit, va obrir-li la gàbia i ara Flaco s’amaga per la ciutat. Com és habitual tothom fa costat al fugitiu. Qui el veu el fotografia, penja la imatge i contribueix a dibuixar el mapa dels seus moviments, a la televisió en parlen i les millors firmes del New York Times habitualment dedicades a altres temes escriuen sobre ell.

Flaco és tafaner, s’apropa a la gent, però és astut i de seguida alça el vol i fuig. Els únics veritablement perplexos són els ornitòlegs. Tenia una vida del tot segura a la gàbia, on li calculaven una vintena d’anys sense problemes. En llibertat viurà, anant tot molt bé, la meitat. Podria tenir problemes per alimentar-se, menjar verí, tocar cables elèctrics al descobert, patir els efectes de la contaminació i ves a saber quants riscos més. Flaco vola. I pregunta a tothom: ¿Tu que preferiries? ¿Vint anys de vida ben servit i reverenciat, sense sortir mai de casa, o cinc, màxim deu, fent el vagabund?

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Magnífiques presències

La primera cosa bonica del divendres 9 de febrer de 2024 són les magnífiques presències que acompanyen la versió teatral de ‘Magnífica presència’, de Ferzan Ozpetek.

Abans havia fet la pel·lícula (*), amb aquell estat de gràcia que deriva en lluminositat, i ara la porta als escenaris. He anat a veure l’estrena a Roma perquè la pel·lícula li agradava molt a una persona estimada que ja no hi és. És una història de fantasmes i potser una de les raons per les quals aquella persona se l’estimava tant era perquè sabia que aviat marxaria a trobar-los. Per bé que, com els passa als personatges d’aquesta història, de vegades no se’n van del tot.

Depèn una mica d’ells: haver-se donat molt als altres és com posar-se un perfum que deixa rastre persistent pels passadissos o a l’ascensor. I també depèn en part de nosaltres, de l’olfacte que tinguem, de no apagar l’interruptor perquè ens sembla que ja no queda ningú a la cambra. Continuem imaginant-los, portem-los al nostre costat per viure-hi junts. En un teatre l’obscuritat total no existeix. Sempre queda encès un petit llum, fins i tot quan el públic ja ha marxat. És per a tots nosaltres, que en funció de l’amor que hàgim generat rebrem la conseqüència d’esdevenir, per un breu acte encara, fantasmes.

(*) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!