Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Allò que serà

La primera cosa bonica del dilluns 22 de gener de 2024, primer dia de la setmana de la Memòria (*), és la manera com l’artista Emilio Isgrò ha suprimit les lleis racials en una exposició al Quirinal (**). En un moment de la visita al palau presidencial (que es mostra molt més papal i reial) s’arriba al Saló dels Ambaixadors. A totes les estances, o gairebé, s’hi han instal·lat obres modernes que dialoguen amb l’antic mobiliari. En el Saló hi ha exposats quatre plafons fets per Isgrò. Reprodueixen la Gaseta Oficial del 19 de desembre de 1938 que va publicar les infames “disposicions per a la defensa de la raça italiana”.

Habitualment aquest artista treballa sobre textos coneguts als quals suprimeix una part per obtenir-ne uns resultats radicalment diferents. Per comptes de fer-ho amb color negre fa servir un vermell carmí, color de sang. I només ha deixat les paraules “És jueu aquell qui ho és”, “És jueu aquell que sóc” (***). Qualsevol explicació és sobrera per captar-hi el missatge. I el moment ideal per fer-ho és ara, abans que en aquelles sales s’instal·li com a amo de la casa algú que faci retirar els quatre plafons, reescrigui la història manipulant-la completament i es desentengui de les culpes de qui va inspirar i signar aquelles disposicions per a la difusió de la vergonya italiana.

(*) Cada 27 de gener es celebra a Itàlia -i arreu del món perquè és una commemoració instituïda per les Nacions Unides– el Dia de la Memòria en record i homenatge a les víctimes de l’Holocaust.

(**) El palau del Quirinal és la residència oficial del president de la República italiana.

(***)  L’artista explica: “Vaig adonar-me que les línies del text en les quals el decret sentencia que ‘és jueu aquell qui ha nascut de mare jueva’ amb unes quantes supressions esdevindria un més clar i profund ‘És jueu aquell que és’, fortament similar al ‘Jo soc el que soc” que va pronunciar Jahvé al Sinaí” (vegeu aquí).

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Vides imperfectes

La primera cosa bonica del dimarts 23 de gener de 2024 és la reacció que provoca en el públic la visió del film de Wim Wenders ‘Perfect Days’ (*): cent vint-i-tres minuts de viatge cap a la utopia.

No és gens estrany que aquesta pel·lícula senzilla, silenciosa, amb pocs actors i una generosa banda sonora tingui èxit. Li transmet a l’espectador un desig difús, o potser fóra més exacte dir-ne una il·lusió: la de concedir-se una vida diferent. Una existència analògica, alliberada de la necessitat de ser com tothom, essencial, feta amb pocs gestos però ben triats, repetits, assaborits.

Llegir William Faulkner al llit i parar tan bon punt la son arriba, fotografiar el mateix arbre cada dia en cada estació de l’any i, sobretot, netejar i polir amb molta atenció el món i nosaltres mateixos. Una atmosfera monacal: la cambra que conté només les coses necessàries i estimades, el matalàs plegat, el llum a terra, els mateixos vestits, l’escolta atenta de la música sense permetre cap acció que ens distregui.

Sí, sí, certament seria bonic viure així, bonic com un bany calent del qual sortim renascuts. Se senten els pensaments dintre de la sala a les fosques, com un núvol clar damunt d’un centenar de caps. Després sortim i tothom encén ràpidament el mòbil, parlen d’aquell cobrellit de rebaixes i s’instal·len en les seves imperfectes vides després de dues hores transcorregudes pensant ‘he de ser un altre, una persona millor”.

(*) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

L’escriptor fantasma

La primera cosa bonica del dijous 25 de gener de 2024 és la trobada de fantasmes, d’escriptors fantasmes, que s’ha fet a Nova York. Hi he participat amb entusiasme, però amb un altre nom. Si no, quina mena de fantasma seria?

Tal com ho veig jo l’absència de signatura no és una penalització, sinó un privilegi: et fa més lliure. T’allibera, per exemple, de la necessitat de reconeixement que empeny escriptors i periodistes al mercadeig de la seva imatge i la seva veu. M’agradaven aquells diaris que no portaven cap signatura perquè si t’agrada un autor i aquest és sincer el reconeixes a la tercera ratlla. Diuen: ets una signatura. No: soc una persona. Que escriu. Abans de fer públic el meu nom (i també una mica després) he escrit vint-i-sis tesis doctorals (una en una Facultat on mai he posat els peus), dinou guies turístiques (cinc de llocs on no hi he estat mai i en un d’aquests, a més a més, no hi posaria mai els peus), desenes d’articles i dos llibres signats per un altre (un dels quals requeriria tota una novel·la per explicar la novel·la). I també, quasi me n’oblidava, potser aquest article, dia sí dia no, de tant en tant o potser mai. L’artista no soc jo, soc el seu bufó.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Sols

La primera cosa bonica del divendres 26 de gener de 2024 són els homes que es queden sols. Parlo d’aquells que han arribat a una edat avançada i perden la companya de la seva vida. Vidus és una paraula inútil. No diu res. Són homes que s’han quedat sols. Tot d’una el seu camí no els porta enlloc. Poden haver estat importants, fins i tot molt importants. Poden no haver comptat mai per a res. Descobreixen coses noves d’ells quan es pensaven saber-ho tot i tanmateix canviarien l’autobiografia per un relat curt. Deixem-ho aquí. No troben el pijama, ni els extractes bancaris, ni el comandament a distància. I quan els troben, no saben fer-los servir. No tenen estratègies. Desitjos, i arrabassats.

Per les cambres buides no paren d’enraonar amb algú que ja no hi és. Recorden coses que en el seu moment semblaven d’una discreta importància i les repeteixen fins a l’infinit. Somien i voldrien no despertar-se. S’aixequen durant la nit, procuren no fer soroll i després es pregunten per què. Detesten els qui volen oferir-los una programació alternativa perquè consideren que la transmissió ja s’ha acabat. La bellesa la tenim en el reconeixement que, al cap i a la fi, cada vida té necessitat d’una altra. I dir-ho en veu alta. Ho senti algú o no.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!