Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

La princesa dels escacs

La primera cosa bonica del dimarts 5 de desembre de 2023 és la història de la senyora que, de jove, va ser princesa dels escacs però no va voler ser-ne la reina. La cosa va anar així: un home vell i molt conegut arreu del món seu davant d’un tauler. Els cuidadors i els amics ja han marxat i ara espera que el destí li presenti un adversari que sigui finalment digne del temps de vida que li queda.

Juga a cegues perquè li falla la vista, però ja fa anys que ningú amb la mirada perfecta el preocupa. Mou el cap talment com si ensumés una oportunitat. De lluny apareixen dues persones: un home i la seva muller. Ell busca i li fa un senyal a la dona, convidant-la. Ella es resisteix. Ell vell sembla que ha percebut l’escena. Amb veu misteriosa diu: ‘Senyora, juga?’. ‘No… No jugo des de fa trenta anys’. ‘I per què ho va deixar?’ Primerament dubta, després respon ràpidament: ‘Mon pare em va ensenyar el joc quan jo tenia cinc anys. La seva vida es resumia en dues coses: les matemàtiques i els escacs’.

Davant d’un mur de silenci no hi ha lloc per a terceres oportunitats. Tanmateix el vell va preguntar: ‘I què va passar fa trenta anys?’. Ella s’apropa al tauler. Respon: ‘Vàrem jugar una partida de dues hores. Va acabar en taules’. El vell ho entén, la convida a seure. Li ofereix les blanques. El resultat ja està escrit.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Què en farem, de la Garisenda? (*)

La primera cosa bonica del dimecres 6 de desembre de 2023 és posar en lloc segur la poc segura torre Garisenda de Bologna, que no vol dir deixar-la on és. I potser vol dir deixar-la estar. Pels qui, com jo, hem nascut a Bolonya és com un clau que portem clavat a la paret de la memòria. Al costat de l’altra torre. Amb la diferència que, quan érem infants, a l’Asinelli havíem pujat les escales corrent i rient com embriacs fins al terrat. Han estat una referència, un símbol fins i tot electoral, que ve de lluny. Nosaltres vinga, amb les dues torres. I una, ara, inclinada i poc segura.

L’han encerclat, mesurat, ponderat. Han desviat el trànsit, han estudiat com reforçar-la i li han assignat uns quants milions. Primera constatació: Abu Simbel, el temple desplaçat per construir la presa d’Assuan. Una feina de bojos, feta gairebé tota per empreses italianes. ¿I per què no portem les dues torres a un turó que domini la ciutat, més visibles i més segures? Segona constatació: un arquitecte ha dit que vivim aclaparats per la dèria de conservar-ho tot.

Un munt de torres han desaparegut, a desenes. Servituds del temps, coses de la vida. Enderroqueu-la, feu amb els seus totxos el que es va fer amb els totxos de la muralla. Instal·lar-los en un lloc càlid i segur dintre nostre. Un record que, com tantes i tantes coses, no desapareixerà. Instal·leu-hi un feix de llum, com en l’aniversari de les Torres Bessones, o un holograma que cada vespre s’encengui al costat de l’altra. Mentre duri, l’altra.

(*) Trobareu més informació sobre Bolonya i les seves torres aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Sense pau

La primera cosa bonica del dijous 7 de desembre de 2023 és que els assassins no trobin la mai pau. No per venjança o per càstig, sinó perquè la seva pau significaria el fracàs de la consciència. Des de fa dos dies m’inquieta aquella part de la homilia del bisbe de Pàdua en el funeral de Giulia (*) en la qual demanava ‘la pau del cor també per a qui l’ha matat’. I afegia que ‘la pau del cor és pau amb un mateix, amb els propis sentiments, sobretot els que estan relacionats amb el sentit dels nostres actes i amb el sentit de l’existència’.

Després de l’horror hi ha sempre aquesta ànsia de reconstrucció, la necessitat d’aplanar la superfície del mar enmig de la tempesta per poder continuar navegant. I tornem a abraçar els fills, i a donar les gràcies als que vigilen, invoquem formes de comprensió o de perdó, una pacificació que hauria de permetre a tothom sentir-se legítimament més humà.

Amb tot el respecte: ni parlar-ne. És en la desesperació dels assassins que sobreviu l’única possibilitat de superació del mal, és en el seu insomni que es manté el nostre somni maldestre d’un món menys ferotge i miserable. Que no descansin en pau ni ara ni mai no és una manera de compensar-nos de res per part d’ells; és una via de salvació per a tothom. És la veritable pena a la qual se’ls ha de condemnar. I en silenci.

(*) Podeu trobar més informació sobre l’assassinat aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

L’amor perdut de Sandra

La primera cosa bonica del divendres 8 de desembre de 2023 és l’amor perdut de Sandra Day O’Connor, la primera dona que va arribar a jutgessa de la Cort Suprema dels Estats Units i que va renunciar per estar al costat del seu marit malalt. Portaven cinquanta-dos anys de casats, ella en tenia setanta-cinc, havia fet una carrera extraordinària que hauria pogut continuar, però l’home que s’estimava tenia demència senil.

Va canviar Washington per una casa a Arizona on de seguida es va adonar que no se’ns sortiria cuidant-lo sola perquè la malaltia era incontenible. Es va veure obligada a ingressar-lo en una institució dedicada a les persones amb les seves condicions. Un dia va tenir una sorpresa: ell, que feia molt de temps que ja no la reconeixia, s’havia enamorat d’una altra.

Els va veure abraçats en un banc i jugant en el gronxador, feliços com infants que desconeixen el seu passat, amb tot el futur davant seu. I ella també es va sentir feliç. Va tornar regularment, no per fer-li cap visita, només per veure’l de lluny. Sandra s’ha mort fa pocs dies sense cap queixa, als noranta-tres anys. Ho ha dit una psicòloga: ‘Quan som joves l’amor és desig de la pròpia felicitat; quan som vells el que desitgem és la de l’altre’.

 (si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!