Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Party, no party

La primera cosa bonica del dilluns 11 de desembre de 2023 és llegir un llibre de manera immersiva. Per exemple “Truman Capote e il party del secolo”, de Deborah Davis, editat per Accento (*). Es tracta del relat del famós ball en blanc i negre que l’escriptor va organitzar a l’hotel Plaza de Nova York el 28 de novembre de 1966 i que va redefinir el concepte de festa. Hi va anar tota l’alta societat i la gent més interessant de la capital cultural d’Amèrica, persones de rangs molt variats però sempre destacades, una llista caòtica que va aconseguir que tothom parlés amb tothom (**).

Val a dir que a mi mai m’han convidat a un sarau similar i, si ho haguessin fet, no hi hauria anat. El quòrum màxim que admeto en una festa és de dos. He viscut moltes més coses llegint-les que prenent-ne part. Ara mateix no puc dir com és el llibre de Davis, però sé com el llegiré: una tarda de cap de setmana trauré de l’armari l’esmòquing blau fosc (fent una mica de trampa pot passar per negre), la camisa blanca i el llaç de vellut.

Em posaré una compilació dels grans èxits de Frank Sinatra, un dels convidats, seuré a la butaca i de pàgina en pàgina se m’anirà fent de dia; i migdia fins i tot. M’hi colaré discretament, saludaré els únics presents que he conegut personalment (Gianni Agnelli i S.I. Newhouse, per haver-lo tingut com editor), em quedaré bloquejat davant de John Steinbeck i Philip Roth. I una vegada més m’haurà passat que, gràcies a les paraules d’un altre, seré en un lloc on no he estat mai.

(*) Vegeu aquí i també aquí.

(**) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Promeses als pares

La primera cosa bonica del dijous 14 de desembre de 2023 és mantenir la promesa de no explicar les intimitats més personals dels qui hem estimat. Ho pensava mentre llegia “Patrimony. A True Story”, de Philip Roth. El llibre m’esperava, pacient, des de fa uns quants anys: de fet, era l’únic de Roth que em quedava per llegir. No em sentia preparat per afrontar 180 pàgines sobre els últims dies de son pare. Finalment ho he fet. El text és esplèndid i Roth manté, certament, el seu pacte amb la paraula. Però arribo a la pàgina 135, al moment que son pare, malalt, ha convocat una reunió familiar a Connecticut. S’aixeca de la taula per anar al bany però pel camí s’ho fa a sobre. Philip l’agafa i l’ajuda a netejar-se i a netejar el bany. El pare li suplica que no digui res del que ha passat i el fill ho promet: “No ho diré a ningú”. Anys després, però, ho escriu. I milers de persones “veuen” son pare en aquelles condicions. És una història humana, sensible i universal. I, tanmateix, “No ho diré a ningú”. És just? És inevitable? Forma part de la vida i dels drets/deures de l’art? No ho sé. Potser vosaltres sí. Jo, però, no paro de repetir-me: mon pare mai es va equivocar davant meu, i si ho va fer no me’n vaig adonar, i si me’n vaig adonar ho he oblidat, i si no ho he oblidat ho he arraconat i si no ho he arraconat m’ho guardo només per a mi. Ho faig per ell.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Una faula civil

La primera cosa bonica del divendres 15 de desembre de 2023 és una faula civil, que és la manera com Ficarra e Picone (*) defineixen la seva nova pel·lícula “Santocielo” (**). És un gènere que necessitàvem. Ens els temps que vivim no funciona la moral (qui la fa, no la paga), ni les càtedres ni els púlpits (els qui hi pugen ensopeguen) i la literatura és un simple entreteniment destinat, la majoria de les vegades, a les sèries de televisió.

Ens cal una faula, una metàfora que circuli sense entrebancs, que digui molt en un mínim espai. Com feia Isop quan explicava petites històries amb intenció educativa i elements de naturalesa ètica. I te les presentava sense embuts: la guineu i el raïm, la cigala i la formiga, que ve el llop, que ve el llop… No eren històries; eren exemples, miralls.

Ha estat així com aquests dos actors sicilians s’han anat allunyant en el temps de la simple comèdia. Fa sis anys, amb “L’ora legale” (***), van aconseguir afegir-li l’adjectiu ‘civil’. Ara s’han decantat per la faula, per l’impossible que et revela possibilitats. A meitat de pel·lícula penso en el gag que es podria desenvolupar a partir de la figura de l’home embarassat a través, a més a més, d’una concepció immaculada. Després m’adono que la clau de tot és si estem preparats per a acceptar-ho. I no, o no només, per una qüestió de fe sinó per la capacitat de fer un salt mortal vers l’Altre sigui quina sigui la forma amb què se’ns fa present. Si la resposta és sí, final feliç.

(*) Duet còmic molt popular a Itàlia. Vegeu aquí.  

(**) Vegeu aquí.

(***) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!