Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

La revenja de Ryder

La primera cosa bonica del dimarts 21 de novembre de 2023 és la revenja de Ryder, el cavall que amb el seu sacrifici millorarà la vida de tots els seus congèneres, un màrtir dels carrers de Nova York.

Ryder no ha estat mai un cavall de curses, el seu nom (‘corredor’) era una broma. De fet, del seu passat se’n sap ben poc perquè és força complicat. Si s’ha fet famós ha estat a causa d’un lamentable episodi esdevingut durant l’estiu gairebé infernal de 2022. Mai abans el termòmetre s’havia instal·lat durant un mes seguit sobre els 30 graus, a tocar dels 40.

Una tarda d’agost Ryder, que arrossegava un d’aquells absurds carros per passejar turistes, es va desplomar damunt l’asfalt de Hell’s Kitchen (‘la cuina de l’infern’, un nom ben adequat). L’amo va començar a colpejar-lo perquè s’alcés. En va. Uns policies el van reanimar ruixant-lo amb l’aigua d’una boca de reg. Uns quants vianants que contemplaven l’escena la varen filmar i mig món va poder veure el vídeo.

Després s’ha sabut que el cavall tenia el doble d’anys dels que el seu amo havia declarat (26, no 13) i que no només el final de la seva vida havia estat cruel. Se’l varen emportar al camp i allí li varen practicar l’eutanàsia. Ara, però, l’amo està processat, l’audiència serà al desembre, i ja hi ha una proposta de llei amb el seu nom perquè no matin així els cavalls (*).

(*) Romagnoli acaba l’article amb la frase ‘perché non si uccidano più così i cavalli’, una clara referència a la novel·la d’Horace McCoy “They Shoot Horses, Don’t They?” (vegeu aquí), que en traducció al català es titula “Oi que maten els cavalls?” (vegeu aquí) i en italià “Non si uccidono così anche i cavalli?” (vegeu aquí). També hi ha una versió en llengua del 155 però aquesta la deixarem per a un altre dia.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Setze milions

La primera cosa bonica del dimecres 22 de novembre de 2023 són els disset milions i mig de dòlars (setze milions d’euros) en concepte d’indemnització (una xifra rècord) pagats al senyor George Bell, que ha estat injustament empresonat durant vint-i-dos anys. És a la presó des de 1999, quan tenia tot just dinou anys. Va ser acusat d’un atracament per Nadal que no havia comès. El varen considerar el cap de la banda, només que la banda era una altra que va atracar un temps després seguint el mateix mètode però van haver de passar molts anys perquè se n’adonessin, ho admetessin i en traguessin algunes conseqüències. George Bell en aquella època feia de disc-joquei aficionat i la seva carrera es va acabar allí. No és un cas aïllat. Durant el mandat de l’alcalde Giuliani a Nova York es van assolir grans resultats en la lluita contra el crim. Només l’any passat, però, la ciutat va haver de pagar vuitanta-set milions de dòlars en concepte d’indemnitzacions. Un sol policia, l’agent Luis Scarcella, amb les seves acusacions obtingudes a partir de proves falses ha costat fins ara cent deu milions de dòlars. Però avui George Bell és al carrer. Pregunta: si ets jove, pobre i sense esperança, ¿acceptaries passar vint anys entre reixes per després, en sortir, obtenir setze milions? ¿Deu per vuit milions? ¿Un per vuit-cents mil euros? Imagina’t si George Bell hagués estat condemnat a mort. Pensa-hi.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Compte amb els gossos

La primera cosa bonica del divendres 24 de novembre de 2023 són els gossos de cacera de raça española salvats de la mort al final de la temporada i fotografiats per Martin Usborne. Cal mirar-los als ulls.

Visitava el Fotografiska de Nova York, un museu que per ell mateix ja justifica el viatge. Volia veure una exposició (fotogràfica, és clar) sobre animals domèstics. Les imatges tragicòmiques de Martin Parr, amb els seus ridículs paral·lelismes entre gos i propietari, quin riure, i després vaig passar a la sala d’Usborne.

Durant molts segles a españa han fet servir principalment llebrers per a la caça. En el segle XVII eren considerats nobles, estaven protegits i fins i tot rebien herències. Ara, en canvi, cada febrer se n’abandonen uns quants milers: massa lents o massa vells per a la següent temporada. Quan hi ha sort els deixen a la carretera perquè els reculli la patrulla que els practicarà l’eutanàsia. Quan no hi ha sort els eliminen pel seu escàs rendiment: els pengen o els llancen a un pou.

Usborne ha fotografiat uns quants gossos dels salvats, al costat del paisatge on els han trobat. Mireu-vos-els bé, entreu a la pàgina web, engrandiu les fotografies, contempleu-les amb la llum adequada. No tenen encara l’expressió agradable, no tenen tampoc consciència del trauma que han viscut ni del final que els espera. Però són vius. Són éssers entre cacera i cacera. I abans que comenci la propera ensenyeu-los als seus caçadors.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!