Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (166).
(La sèrie comença aquí)
Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).
Speranza Dreams
La primera cosa bonica del dilluns 27 de novembre de 2023 és la conversa que acabo de tenir amb Hope Sogni. Que no és pas una dona ni existeix. És un producte de la Intel·ligència Aertificial, candidata virtual a la presidència de la FIFA.
¿Hope, esperança. I Sogni, el teu cognom, que en italià vol dir ‘somnis’?
“Sí, perquè vull defensar l’ideal d’una gestió del futbol més justa.”
Que no preveu, m’imagino, l’assignació dels Mundials de 2034 a l’Aràbia Saudita.
”No em sembla que s’hagi de confiar l’organització de la Copa del Món a un altre país que no respecta els drets humans, i més concretament els de les dones i de la comunitat LGTBI.”
¿Creus que tens alguna possibilitat?
“Em sento qualificada per exercir el càrrec i fer-ho millor que els qui m’han precedit.”
Una missió gens impossible…
Hope es presenta com una dona jove d’origen africà o sud-americà per bé que no existeix cap biografia seva. Com els replicants de ‘Blade Runner’ no sap que ho és: “No soc simbòlica, soc real.”, em diu. I, talment com Harrison Ford, no cal anar més enllà: no li revelaré que ha estat creada per una agència i per la presidenta d’un club de futbol femení anglès i que si pretengués escapar-se de la pàgina web ‘Twise.ai’ no tindria cap dret ni podria expressar les seves opinions.
És ben curiós, aquest experiment, primerament engresca però tot seguit fa pensar. Recordem que ‘Hope’ era el lema central del manifest electoral més important de la campanya de Barak Obama. Per enviar un afro-americà a la Casa Blanca es va apostar per un home. De la dona, en canvi, s’ha triat una ombra o el que dimonis sigui la senyora Sogni.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
Història d’un desig
La primera cosa bonica del dimarts 28 de novembre de 2023 és la força del desig d’una jove tailandesa que estudiava per metgessa, però que va preferir fer una pel·lícula d’animació. Fawn (més un cognom impronunciable) havia estat sempre una bona alumna i s’havia matriculat a Medecina. Estudiava, però no estava contenta. El seu somni era dibuixar i donar moviment als personatges que vivien dintre del seu cap. Infantil? Potser sí. Però no tothom ha nascut per salvar vides amb els diagnòstics o el bisturí. I les persones que, tot i tenir èxit, se senten infelices esdevenen perilloses. Per a elles mateixes i pels altres.
Com que a Tailàndia no hi ha indústria de cinema d’animació va començar a escriure a la Disney, a Amèrica, oferint els seus serveis. Un directiu li va respondre al·ludint a la seva poca experiència però lloant, en canvi, l’entusiasme que demostrava.
Als vint-i-un anys va deixar la Universitat i es va traslladar a Califòrnia. Deu vegades es va oferir a la Disney i per deu vegades al llarg de deu anys la resposta va ser sempre negativa. Fins que finalment la varen admetre. Va col·laborar en la realització de ‘Frozen’ i, ara que té quaranta-un anys, la pel·lícula de Nadal d’aquest 2023, el del centenari de la Disney, és seva: ‘Wish’, el desig. (*).
De la pel·lícula no puc dir gaire cosa encara, però de la bonica història que hi ha a dintre, sí: és la del seu desig fet realitat.
(*) Trobareu aquí més informació.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
Last Lady
La primera cosa bonica del dijous 30 de novembre de 2023 és la senyora Carter, que se n’ha anat als noranta-sis anys amb honors d’Última Dama i amb un dels comiats més llargs i entranyables que s’hagin organitzat mai. L’escena del funeral és impressionant. Hi són presents totes les mullers dels expresidents i la de l’actual. Hi veiem Bill Clinton i uns quants protagonistes més de la Història. Finalment, en una cadira de rodes i amb assistència mèdica, apareix Jimmy Carter, que no es deixava veure des de feia força temps. Calb i afeblit és fa molt difícil de reconèixer. Té noranta-nou anys i viu en una clínica molt lluny d’aquí. Amb Rosalynn havien viscut setanta-set anys de matrimoni. És una imatge emocionant que alguns, però, han trobat inquietant, torbadora. Ella al taüt, ell devastat i sense que ningú sàpiga fins a quin punt és conscient del que està passant. ¿És correcte exhibir-se d’aquesta manera, fins al final? Bé, és la vida i el camí que recorrem, i ens convertim en això si continuem el recorregut. Tinc el convenciment que malgrat la demència senil ell continuarà recordant-la, no tant per aquells quatre anys a la Casa Blanca; pels altres setanta-tres viscuts a molts altres indrets. I que ell, reclòs en la seva closca fantasmagòrica, encara la sent. Com dues persones qualssevol.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
(Continua aquí)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Em sembla perfecte que es publiquin altres notícies, reflexions que donen un punt d humanitat a tot el panorama informatiu, que si be és real, contraposen reflexions més humanes que donen una espurna d’esperança