Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Sense etiqueta

La primera cosa bonica del dimarts 7 de novembre de 2023 és aconseguir sortir del personatge al qual estàs adherit siguin quines siguin les coses bones o dolentes que facis.

Ho pensava mentre veia la minisèrie ‘La llum que no veiem’, a Netflix. En un moment de la història, a Saint Malo, apareix Hugh Laurie, el doctor House. Interpreta a un francès. Porta barba, un gran bigoti, armilla i jersei. Pateix el trauma del combatent de la Gran Guerra. No coixeja, va en moto. Pertany a la Resistència i a la nit parla de les coses de la vida per la ràdio.

Però no hi ha manera. Penses: és el doctor House. Ja sigui disfressat, ja sigui en un univers paral·lel, però és el doctor House. No és només cosa d’actors. És el nostre destí. El ‘labelling approach’, la teoria de l’etiqueta, d’un investigador criminal que fa la primera fotografia i l’escampa. Ens trobaríem amb aquell pinxo de quan anàvem a escola i ni que el veiéssim ara vestit de capellà ens creuríem que té bon cor. Si ho fa veure és perquè deu tenir-ne motius.

El marc de la primera imatge ens empresona i tot el que ve després és una simple projecció. Cal un enorme esforç de fantasia i de coratge per superar-ho. Sense bigoti i fent servir la teva llengua. Sense ni tan sols sortir de casa. Arrancar-te l’etiqueta comporta una estrebada. De vegades se t’emporta un tros de la cara, però també pot regalar-te un altre tros de vida.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

La banda dels quatre

La primera cosa bonica del dijous 9 de novembre de 2023 és la línia argumental que farà servir la defensa en el judici dels quatre que van robar el vàter d’or massís de Maurizio Cattelan (*). Començarà el 18 de novembre però no em costa gaire d’imaginar-me-la.

L’obra d’art es deia ‘Amèrica’ i volia mostrar de manera ben enlluernadora les desigualtats entre l’u per cent de la població, la majoria resident als USA, i la resta del món.

Al museu Guggenheim de Nova York cent mil visitants —entre ells jo— vàrem utilitzar aquell vàter amb una mica de perplexitat. A Anglaterra calia reservar anticipadament per fer-lo servir durant tres minuts com a màxim. Fins que una nit, després d’una festa, va desaparèixer. Encara no l’han trobat i potser no el trobaran mai. Entre els quatre el deurien desmuntar, fondre i vendre en lingots, cubs, esferes.

A fi de comptes, però, no era això el que es pretenia? Una nova manera de redistribuir la riquesa? Compartir les fortunes? No demanava a crits, a través de la cisterna, destruir aquell luxe i ofegar-lo en el remolí dels esdeveniments fins a fer-lo desaparèixer? Aquells quatre no han robat l’obra, l’han continuat.

 (*) Trobareu més explicacions aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Joe Bromur

La primera cosa bonica del divendres 10 de novembre de 2023 és el consultori sentimental amb l’estrany cas de l’home de 75 anys que vol fer l’amor amb la seva dona de 55. I no de manera esporàdica: cada refotut dia. Repasso la llista dels articles més llegits del New York Times i veig que a dalt de tot, per damunt d’Ucraïna i d’Israel, de Donald Trump i Nikki Haley, hi ha la resposta a una consulta publicada a la secció ‘Pregunteu a l’expert’. Una cosa d’aquelles que, després d’haver escrit de tot, en benefici meu i dels lectors, mai hauria atret la meva atenció.

El cas és que una lectora que signa ‘Muller’ explica que el seu marit, jubilat i vint anys més gran que ella, espera cada tarda amb impaciència que torni de la feina per fer sexe. Ella no aguanta més: té una feina, un llarg trajecte per tornar a casa, el sopar per preparar i l’altre només pensant en el mateix. ‘Me l’estimo, però em preocupa. He de portar-lo a un metge? L’he de deixar?’

Sense ironies: la seva preocupació és comprensible. La resposta de l’expert: ‘He consultat els símptomes a Google, podria tractar-se d’un cas de demència precoç’. Fa uns quants anys un diari satíric publicava, al costat de les respostes dels experts, les d’una fictícia Donna Malizia. Com que la conec li he consultat l’afer. M’ha respost amb dues línies: ‘Tranquil·la, Muller. El teu marit no té res de dement, és un mascle que expressa tot el que el porta de cap. L’única diferència és que ho fa amb tu’. Tot s’acaba quan un dels dos s’apaga i l’altre continua encès. I com es pot veure, no és qüestió de proximitat d’edats, només d’interruptors sincronitzats. I en casos així encara queda el bromur.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!