Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Com fem servir el cervell

La primera cosa bonica del dilluns 13 de novembre de 2023 és el nostre cervell, que en el millor dels casos fem servir al vint per cent de les seves potencialitats. ¿Heu pensat què hi pot haver en el vuitanta per cent restant? De fet és una manera de parlar perquè en emprar (en el millor dels casos) una petita part som incapaços d’imaginar una cosa tan gran. Éssers que considerem ‘il·luminats’ poden arribar al trenta, o al trenta-cinc per cent. Més enllà no ho crec. I aquest deu o quinze per cent de més el denominem bruixeria, prestidigitació, joc. O genialitat.

Hem preferit la ciència perquè ens proporcionava un instrument i li hem atribuït aquells efectes. Talment com a la vella història del dit i de la lluna hem observat les causes que no eren: l’instrument l’havia construït també el cervell. L’educació ens ha limitat creant el perímetre de totes les coses que ens cal saber i de les operacions que ens queden pendents de fer. La religió ens ha limitat a base de prometre’ns meravelles només adreçant la mirada cap al cel.

Ens hem auto-limitat sentint enveja i cremant, vius o morts, tots els que han aconseguit fugir, amb naturalitat, més enllà de les fronteres. Podríem tenir la telepatia, la telecinesi, però tenim la televisió.

 (si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

L’abominable karma de les neus

La primera cosa bonica del dimarts 14 de novembre de 2023 és l’abominable karma de les neus que s’ha posat en acció entre Cervinia i Zermatt (*), però això només és el començament. Els esquiadors professionals ja se n’han adonat: el calendari està canviant. El clima ja no és el que era i no és possible fer competicions al novembre en latituds baixes on el gel està mig desfet. Tampoc es pot volar d’una banda a l’altra del món tot cercant neu com si fos petroli o, pitjor, transportant-la com si fos sorra. L’any passat es va signar una petició perquè es modifiquessin les seus dels campionats. Res. Aquest any, per obrir la temporada, han triturat amb excavadores una glacera a la frontera italo-suïssa. Però el dia de la competició la boira i una tempesta de neu l’han impedit. És el karma, companys. I quan comença a fer de les seves no hi ha qui l’aturi. Penseu-vos-ho bé, els de la pista de bobsleigh per als Jocs Olímpics de 2026. De fet, millor que es repensin completament les olimpíades. El karma és així: no fa víctimes, però emprenya. Hi ha profetes que no escolta ningú: a Amèrica ha caigut un autèntic diluvi damunt d’un camp de golf construït a base de tales i desforestacions. Els prats tornaran. I tornarem a jugar-hi com cal.

(*) Complex turístic alpí situat a cavall de la Vall d’Aosta (Itàlia) i el cantó de Valais (Suïssa).

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Carlo i Luciana

La primera cosa bonica del dimecres 15 de novembre de 2023 són els retrats de Carlo i Luciana, que es poden veure aquests dies a la Fundació Mast de Bolonya (*). Marit i muller, a cada viatge es feien un munt de fotografies, però mai apareixien junts. L’artista Eric Kessels les ha trobat en un àlbum de la família, les ha ampliat i les ha col·locat aparellades. Potser ja s’ho podien imaginar, o potser no. Carlo i Luciana, un matrimoni de Vignola (Modena), el país de les cireres. I com dues cireres enganxades a la mateixa tija han viscut fins a apagar-se amb dos anys de diferència entre l’una i l’altre. Aquestes fotos són la seva herència. Els agradava viatjar i ho varen fer abans de començar la seva vida laboral i després, ja jubilats, fotografiant-se a tot arreu l’un a l’altre. De primeres no era capaç d’escatir què m’atreia d’aquella tria i dels seus resultats. Fins que ho vaig entendre. Era la cortesia. Passar pel món sense destorbar, sense envair. No demanar-li mai a un desconegut, abans que existissin les ‘selfies’, que els fes una fotografia amb la seva càmera. No fer mai una posa forçada i compartida, no agafar-se, ni abraçar-se, ni fer-se cap petó. Respectant-se. Sempre junts, però preservant l’espai de cadascú. Cercles no superposats que, com les anelles olímpiques, tenen una part en comú: el teló de fons. El secret revelat de tota una vida plegats.

(*) Sobre aquesta mostra trobareu informació aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Deixar marxar

La primera cosa bonica del dijous 16 de novembre de 2023 és saber deixar marxar una història que ja ha arribat al final, desenganxar-se’n silenciosament, reservar la pena per a un mateix i acceptar el desamor tal com es va acceptar l’amor. Em costa molt d’entendre aquells casos de gent de 22 anys que reacciona malament quan una relació s’acaba i vessa frustracions i ràbia damunt del que se’n va. Com pot ser possible?

Recordo la meva joventut, les nits dedicades a consolar els amics que havien estat abandonats. Apareixien per casa a mitjanit amb pinta de portar uns quants dies sense dutxar-se i cridant ‘Ha tornat!’ ‘Ella?’ ‘No, l’angoixa!’. I vinga xerrar fins que sortia el sol. Vint anys després els acompanyava a la consulta del psicòleg i me n’anava a un bar a esperar-los. Però era contra ells que dirigien la mirada i fins i tot qualsevol altre gest de desesperació. Contra ells, mai contra l’altra.

Ens passem la vida criticant, però entre la generació dels marits violents —estil ‘C’è ancora domani’ (*)— i aquests xicots que no s’adonen del que tenen ni demanen passar comptes amb ningú em quedo amb aquests. Amb la superestructura que imposava la correcció i l’antiga convicció que en qualsevol moment, ara mateix, al voltant nostre hi ha amors que s’acaben i noves passions que s’encenen. I així anem avançant.

(*) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!