Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

6 de maig de 2023
0 comentaris

Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (140).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Cop de teatre!

La primera cosa bonica del dimecres 3 de maig de 2023 és el cop de teatre, allò que canvia la percepció de la vida o de la trama dels llibres i de les pel·lícules. ¿Per què ens ha de fer por? Tinc les crítiques d’una magnífica pel·lícula que acabo de veure a New York titulada ‘One thousand and one’ (1001), una original història mare/fill. I les llegeixo ara, per no influenciar-me. A cinc minuts del final hi ha un cop de teatre que capgira l’argument i t’obliga a contemplar-lo amb uns altres ulls. No vull aixafar-vos la guitarra. Als crítics, però, els ha semblat sobrer: ‘Ja funcionava sense’, ‘És molt forçat’, ‘No calia’. Bestieses.

Un cop de teatre que no sigui artificiós és virtuosisme d’autor, és una alenada del destí. ¿Què serien, si no, ‘El sisè sentit’ o ‘Els nois de la Nickel’? (*) Més encara: ¿què seria la nostra vida? Qui tem el cop de teatre és que li fa por la vida. El rampell vital és ser enemic del status quo, de la continuïtat i del ‘dejà vu’. No firmeu mai l’empat. Res de zero a zero. Demà mateix pot arribar el cop de teatre, fill de l’esperança: ha caigut el govern Meloni, Putin dimiteix i ha començat el refredament climàtic!

(*)  Vegeu aquí l’edició en català d’aquesta novel·la.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

El sentiment de culpa

La primera cosa bonica del dijous 4 de maig de 2023 és, encara que soni estrany, el sentiment de culpa. I que té de bonic aquest sentiment? Per entendre-ho us recomano que llegiu una novel·la filosòfica danesa: ‘L’home que volia ser culpable’. En una societat futura, que l’autor, Henrik Stangerup, ja imaginava el 1973, un home mata la seva dona, però de seguida és posat en llibertat. La seva culpabilitat no és reconeguda perquè la culpa ha estat abolida. Això el torba perquè no pot trobar la pau (*).

La cosa bonica arriba en l’epíleg del text que acaba de publicar Iperborea (**) escrit per Anthony Burgess, l’autor de ‘La taronja mecànica’. Diu que ‘la culpa és un atribut de l’ésser humà com ho són també la gana o el desig sexual, i el pecat original és una construcció racional pràctica que ens ajuda a explicar-lo’. Confessa que viu ‘en un estat permanent de culpabilitat’ motivat pels psicoanalistes i la policia, però que ‘si aquest estat el perdés deixaria d’escriure llibres i articles i de compondre música’. És una emoció; una sensació, atàvica o il·lògica, però que ens porta cap a comportaments més moderats. En una paraula, és una forma temperada d’humanitat. Els veus davant teu, a les pantalles grans o petites, a tots aquells que no tenen cap sentiment de culpa per res, ni en relació a ningú, ni tan sols amb la Història. Ni quan estan sols al bany o al matí quan es desperten. Són menys humans, molt menys humans. I, a més a més, s’equivoquen.

(*) Vegeu una descripció de l’argument de la novel·la aquí i també aquí.

(**) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

The Puzzle Week

La primera cosa bonica del divendres 5 de maig de 2023 és una revista històrica que va una mica cap endavant i una altra mica cap endarrere. Horitzontal, 22 lletres (en el més pur estil Bartezzaghi): ‘La settimana enigmistica’ (*).

Els defensors de ‘l’italià primer’ comencen a posar-se nerviosos. Cada vegada hi surten més paraules angleses i no sempre són fàcils d’entendre. He dubtat davant d’un ‘Horitzontal, 2 lletres: ‘Així es llegeix you’. No m’ho puc creure: ‘iu’? i un que encara és més complicat: ‘el professional … lliure’, Vertical, 9 lletres. Quan, resolent les horitzontals, em trobo amb dues ‘e’ consecutives he pensat que m’havia equivocat. Quina paraula té dues ‘e’ seguides? Després ho he entès: la clau eren els punts suspensius abans de ‘libero’: ‘free lance’.

De tant en tant fan aparèixer marques comercials o títols de sèries de TV americanes. En Rampelli (**) seria incapaç de resoldre aquests encreuats, per això hi posen algunes pistes. En els acudits perdura aquell humorisme del segle passat a base de marits ganduls, dones que no paren de xerrar i amics que fan nosa. En canvi, la secció ‘Edipeo enciclopèdico’ s’ha posat al dia. Per comptes de preguntar què va ser primer, si l’ou o la gallina, aquesta setmana pregunta: ‘Què va sortir primer: l’iPod o l’iPhone?

(*) Revista d’enigmística italiana creada el 1932 i que continua sortint puntualment cada setmana (vegeu aquí). Pel que fa al cognom Bartezzaghi està molt relacionat des dels primers temps amb la revista a través de Piero (vegeu aquí) i, posteriorment, els seus dos fills Alessandro i Stephano 

(**) Es refereix a Fabio Rampelli, vicepresident de la Cambra de Diputats italiana i membre destacat de Fratelli d’Italia, el partit feixista ara en el poder i que lidera Georgia Melloni  (vegeu aquí).

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!