Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

L’os

La primera cosa bonica del dimarts 11 d’abril de 2023 és l’os, no aquell os bru que no fa gaire va matar una persona sinó el blanc, l’os polar que l’home està exterminant. Els ossos polars són els símbols de l’Àrtic i també, desgraciadament, del canvi climàtic. El seu ambient natural i el territori on cacen és la capa de glaç que es forma(va) sobre l’aigua. La seva vida en depèn i una cosa similar podríem dir d’altres habitants d’aquell ecosistema. Sense gel, vindrà el col·lapse i l’extinció. El problema afecta també a les cultures indígenes, als que volen traslladar-se i ja no els queda gaire superfície per poder-ho fer. El gel àrtic és el regulador climàtic del nostre planeta i ens l’estem carregant. Ho ha escrit Umberto Galimberti: “La solució és deixar de banda l’ètica antropocèntrica que fins ara ha regulat la relació de l’home amb la natura i accedir a una ètica planetària on la mesura de totes les coses sigui la terra, i no pas l’home”. No som pas un planeta vell; per què, doncs, fem més cas de les decrèpites hienes que dels joves ossos?

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Els teus assumptes

La primera cosa bonica del dimecres 12 d’abril de 2023 són els teus assumptes, els records bons i dolents de la teva vida que, com que no ets una persona famosa, t’empasses en silenci, sense fer escarafalls.

S’està escampant una epidèmia d’entrevistes a personatges més o menys coneguts que, com els diaris de paper o la televisió de les hores tranquil·les, viuen bastant allunyats de l’actualitat. Te’ls trobes per tot arreu i ho sacsegen tot perquè per aconseguir un lloc sota el sol cal excavar a l’ombra.

Dames de la tercera edat improvisant històries en les quals recorden clamorosos episodis de la seva joventut. Tennistes jubilats explicant detalladament trobades ‘fora de competició’ amb actrius també jubilades. Les mateixes que, després, difondran la seva versió sobre el que va passar. Pàgines web especialitzades que s’encarreguen de confrontar les dues versions. Abusos no denunciats, embolics desconeguts, fills secrets… tot sota la llum i ben destapat en aquests temps complicats.

I nosaltres, que no som ningú, ens mengem en solitari la nostra història, com clients únics d’un restaurant en el mar des dels vidres del qual es pot veure la gentada que es baralla per accedir al bufet del que hi ha davant, damunt la terra ferma.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!