Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

L’os soldat

La primera cosa bonica del dilluns 17 d’abril de 2023 és la història de Wojtek, l’os soldat que va participar a la segona guerra mundial com el millor dels combatents, i, a més a més, en el bàndol correcte. El seu record apareix de tant en tant. Com ara, que li han dedicat un altre llibre, finalment en italià (‘L’os Wojtek, caporal de l’alliberació’, de Mauro Bartoli) (*). Nascut a Iran, va ser adoptat per les tropes poloneses que per poder emportar-se’l al front varen haver d’allistar-lo com un soldat ras qualsevol. Va viatjar a Itàlia i hi ha fotografies en les quals juga amb els seus companys d’armes, està en posició de ferms, descansa o beu cervesa. Quan jo era petit passava sovint, pels afores de Bolonya, davant del cementiri polonès i em meravellava que hi haguessin hagut tants homes vinguts d’allí per morir aquí. Fins i tot ho va fer un os. Que tal vegada encara és viu. A Casino li varen encarregar la missió de transportar caixes de municions. Ho va fer de manera tan coratjosa que va ser ascendit a caporal. En acabar la guerra la seva companyia, abans de tornar-se’n cap a la pàtria, controlada pels soviètics, va ‘desertar’ i se’n va anar a Escòcia. Allí Wojtek va ser la celebritat del zoològic, d’on va sortir diverses vegades per aparèixer a la BBC. Hi ha estàtues en el seu honor per tot el món. I la seva vida té una moral: pots ensinistrar un home com si fos un os, i pots ensinistrar un os com si fos un home. No és més difícil que ensinistrar un home com si fos un home.

(*)  Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Estar on s’és

La primera cosa bonica del dijous 20 d’abril de 2023 és, encara que pugui sonar estrany, estar on s’és en una època en la qual sempre és possible estar en una altra banda. I d’aquesta manera és com ens perdem el veritable espectacle.

Dimarts passat. A primera hora de la tarda aterro a Nova York. La cua als controls de l’aeroport JFK és monstruosa i tot fa pensar que durarà algunes hores (com així serà). S’acosten les 3 de la tarda, les 9 del vespre a Itàlia. Hora de començar l’eliminatòria de Champions entre el Nàpols i el Milan. Faig la cua enmig dels passatgers del vol d’ITA i veig uns quants que s’afanyen a engegar els mòbils i les iPad per sintonitzar el partit.

Fins un moment abans esbufegaven per la pèrdua d’un temps que haurien dedicat a veure els gratacels, el MOMA o Central Park, però ara tots tenen la mirada fixa a la pantalla, en un estadi llunyà. La situació serveix, igualment, per regalar-me fantasies tot observant les reaccions d’aquella gent tan obsedida amb les accions dels jugadors.

És un problema personal, ho admeto. Però quan, superats els controls cap a la meitat de la segona part, varen sortir a fora molts, enganxats per la trama del partit, es varen quedar allí mateix mentre els altres enfilàvem cap a les primeres imatges de Queens, la Torre Eiffel que han instal·lat damunt del Paris Hotel, el perfil del skyline, els ponts, les torres i les altres meravelles que havien vingut a veure i que han canviat per un penal fallat.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

El llibre retrobat

La primera cosa bonica del divendres 21 d’abril de 2023 és un llibre retrobat, vint-i-quatre anys després de la seva primera publicació, en una llibreria i que jo m’havia perdut per culpa d’un malentès.

Era l’any 1999, jo vivia a Nova York. Una dona jove italiana que hi estava de pas va muntar una festa en un meravellós apartament. El nom de l’edifici era el mateix que el museu que tenia al costat. A les parets, d’un vermell pompeià, penjaven obres d’art. Pels grans finestrals els gratacels apareixien embolcallats amb unes pinzellades de boira molt lleugera, com aquells bigotis i barbes que els nens entremaliats dibuixen a les fotografies de personatges famosos. Com a música de fons una veu femenina, altíssima, entonava variacions pop d’himnes religiosos.

Els braçalets i els glaçons en els gots dringaven. La propietària de l’apartament l’havia llogat a una dona que aquella setmana no hi era. La xifra del contracte era una bogeria i sembla que la que ens havia convocat allí volia celebrar un èxit recent de la seva editorial. Li vaig preguntar què era el que editava: ‘Manuals de caça i pesca’, em va dir. Vaig pensar: 1) M’he equivocat de festa; 2) Quin país, Amèrica! i 3) Potser hauria de llegir-ne algun i després cremar-ne uns quants més.

Ara l’editorial Accento ha tornat a publicar el ‘Manuale di caccia e pesca per ragazze’, de Melissa Bank (*). L’estic llegint, vint-i-quatre anys després, també a Nova York i trobo que és una autèntica joia oblidada damunt de la tauleta de nit d’una autora que va néixer el mateix any que jo, que ha escrit contes, que ha viscut en una torre, que ha contemplat la mateixa boira i que fa un any ens va deixar, invisible i silent.

(*) Vegeu aquí la versió d’aquest llibre en català.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!