Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (130).
(La sèrie comença aquí)
Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).
La nit del sacrifici
La primera cosa bonica del dilluns 13 de febrer de 2023 és la pel·lícula més interessant d’aquest començament d’any: ‘Knock at the Cabin’ (*) , de Night Shyamalan, una paràbola laica sobre el valor del sacrifici. La història comença així: una parella de gais americans i la seva filla adoptiva asiàtica passa les vacances en una tranquil·la cabana de bosc, a tocar d’un llac. De sobte irrompen quatre personatges que els segresten i els expliquen que han tingut una visió: l’apocalipsi és a punt d’arribar i tota la humanitat en quedarà afectada. L’única manera de salvar-la és que els tres ostatges decideixin sacrificar personalment a un d’ells. En cas contrari, seran els únics supervivents i estaran condemnats a vagar per un planeta fosc, entre cendres i cadàvers. Què faríeu vosaltres? Potser no us ho creuríeu o, al contrari, us ho prendríeu molt seriosament. El tema central de la pel·lícula és la reivindicació d’un gest, d’un valor que molts consideren caduc i arcaic: el sacrifici. La idea és que si l’espècie humana sobreviu encara és perquè a cada generació hi ha hagut algú que ha sabut sacrificar-se. I què aquesta regla és igual de vàlida per a cada microcosmos, per a cada família, per a cada parella. I el que és més important: parlem molt de resiliència, però no és el mateix que el sacrifici. Perquè els que tenen el poder creuen que esmentar-lo avui els faria perdre vots i promouria protestes. A aquests, precisament, els hauríem de segrestar i portar-los al bosc.
(*) Vegeu més informació aquí i també aquí.
(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
–———————————————————————————————–
El contra-espot
La primera cosa bonica del dimecres 15 de febrer de 2023 és el contra-espot, la publicitat negativa d’un producte concret, com l’anunci contra els cotxes sense conductor emès durant la Superbowl (*). A la filmació es veu un cotxe d’una famosa marca de vehicles elèctrics i se’n posa en dubte la seguretat quan, efectivament, entre altres barbaritats atropella el maniquí d’un infant que travessa el carrer.
Més que un xoc és un advertiment. I tot seguit les preguntes: ¿qui ha tingut la pensada de permetre que circulin enginys com aquests? I, alhora, ¿qui permet aquest tipus de denúncies negatives? El contra-espot és permès als Estats Units, també la publicitat comparativa. Aquí, en canvi, no. ¿Quina seria la diferència amb les valoracions negatives fetes des d’una pàgina web? Que aquestes són de franc i que, per tant, qualsevol les pot fer per manipular el mercat. Un contra-espot, imagineu-vos: a la Superbowl!, costa diners, és examinat i aprovat (per prohibir-lo a la competència, per admetre’l a preu de favor per a les entitats de defensa del consumidor) ¿No seria hora ja de començar a dir que una pasta no es cou correctament, que un dentifrici no blanqueja, que consumir alcohol per damunt de les dosis mínimes és perniciós i que mirar certs programes ens torna més idiotes? També perquè… són plens de pro-espots.
(*) Vegeu, per exemple, aquí. I també aquí.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
El que queda de Neruda
La primera cosa bonica del dijous 16 de febrer de 2023 és el que queda de Neruda després que el varen matar (“¡Han matado a Pablo; Pablo està vivo!”), criticar i trair. Han calgut tres comissions d’investigació sobre la seva mort, esdevinguda aviat farà 50 anys, dotze dies després del cop de Pinochet (*). Hi ha vegades que no calen els experts, n’hi ha prou preguntant-se per què la veritat no surt a la llum. Per què es va haver d’esperar fins al 2009 perquè algú fes cas al que deia Manuel Araya, xofer i guardaespatlles del poeta. Per què ha hagut de ser un italià qui se’l cregués (el director teatral Renzo Sicco desplaçat a Xile). Per què són italians tant el primer article que capgirava la versió oficial (escrit per qui signa aquest article) com el llibre més fiable sobre tots aquells fets (autor: Roberto Ippolito) (**). Amén. Val a dir que Neruda va ser considerat un ‘machista’ per haver forçat una cambrera mentre estava en missió diplomàtica (ho va explicar ell mateix) i la proposta de posar el seu nom a l’aeroport de Santiago va ser vetada. Corren unes quantes històries no gaire edificants sobre ell que coneix mig Xile. L’última és l’aparició d’una versió xilena de ‘Il postino di Neruda’, amb el títol original ‘Ardiente paciencia’ (***), molt crítica amb Massimo Troisi, Philippe Noiret, Maria Grazia Cucinotta, el director Radford, l’autor Skarmeta i el mateix Neruda. Dit això, ¿què queda? N’hi ha prou amb agafar de la prestatgeria un llibre a l’atzar, obrir-lo per una pàgina qualsevol i llegir: “T’he fet mal, ànima meva, he fet miques la teva ànima. Comprèn-me, tothom sap qui soc, però això soc és també un home per a tu. En tu vacil·lo, caic i m’aixeco ardent.” Així, doncs, de les culpes i les redempcions ¿què en queda? Com ell mateix va dir als militars que escorcollaven casa seva: “No trobareu res més que poesia”.
(**) Es refereix a aquest llibre.
(***) Vegeu aquí.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
La premsa local (*)
La primera cosa bonica del divendres 17 de febrer de 2023 és la premsa local perquè en la crònica -en el cor del periodisme, vaja- la distància justa és la proximitat.
No és nostàlgia dels matins seguint l’actualitat judicial, de les pàgines de necrològiques (per cadascuna, un lector menys) o dels titulars de la Gazzetta di Modena pels quals l’alcalde Rinaldi Alfonsina era simplement “la Cicci”. És que tots els relats neixen i moren sempre allí, a la premsa local.
No hi ha cap gran periodista que no hagi començat o acabat d’aquesta manera. A la sèrie de TV ‘Alaska Daily’ la protagonista, interpretada per Hillary Swank, deixa Nova York i se’n va a Anchorage a refer vida i feina en un petit gran diari que explica el món que coneix.
¿Què és més valuòs? ¿Un editorial del Wall Street Journal o un breu a la portada d’un diari de províncies?
Sempre dependrà de com i de què expliquen, però si només tinguéssim grans opinions sense les històries petites el món acabaria engolit en un remolí en el qual tot seria centralment llunyà. I avui em sembla que som al caire d’aquest abisme.
(*) En aquest article Romagnoli parla de la premsa local, de la importància que té i del seu problemàtic futur. No és una reflexió feta a l’atzar ja que lliga amb el comunicat (aquest) emès ahir pels periodistes de La Repubblica en el qual expliquen que aquesta cap de setmana fan vaga pel perill que representa el fet que el seu grup editorial hagi decidit posar a la venda diverses capçaleres locals.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
(Continua aquí)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La crítica que fa en Romagnoli de ‘Knock at the Cabin’ (a l’estat espanyol titulada LLAMAN A LA PUERTA) és magnífica. És una pel·lícula molt dura, no apte pels que volen anar al cine a “no patir”. Cadascú és molt lliure de tenir els seus gustos. En la meva opinió el cine està fet per riure, emocionar-se, indignar-se , passar por i plorar (si encara us queden llàgrimes)
En el cas de no haver-la vista, llegiu amb calma l’article d’en Romagnoli i entendreu molt millor tota la simbologia que condensa l’argument de LLAMAN A LA PUERTA. Val la pena anar al cinema. Un argument intel·ligent, uns molt bons actors i plena de metàfores han aconseguit una excel·lent pel·lícula.