Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

25 de febrer de 2023
1 comentari

Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (131).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

El punt de retorn

La primera cosa bonica del dimarts 21 de febrer de 2023 és el punt de retorn, aquell en el qual les coses poden encara ser controlades, quan encara depèn de nosaltres decidir cap on hem d’anar i no a l’inrevés. És un punt volàtil perquè el següent pas ja és el punt sense retorn. Aquell en el que no hi ha res a fer, només patir.

En el punt de retorn és possible encara fer mitja volta i tornar enrere, potser a l’inici. Quan les coses s’han complicat molt ningú recorda ja què les ha portat fins allí, com eren de bon començament.

Un projectil a Sarajevo, una aquarel·la que no troba comprador, la nostàlgia davant d’un cafè. En aquell sorprenent film que es diu ‘The Banshees of Inisherin’ (*), l’avorriment es converteix en l’encertada metàfora de moltes coses, entre les quals, precisament, la superació del punt de retorn. Quan finalment s’entén l’error de deixar-se emportar per les conseqüències, la perversa superioritat dels efectes sobre les causes, la progressiva estretor del camí fins que esdevé una carreró sense sortida. I no obstant això, cal aferrar-se al punt de retorn com a un telecadira que ens retorna a la vall, allí on encara podem veure venir l’allau, evitar-la i explicar-ho amb la felicitat dels supervivents.  

(*) Vegeu aquí més informació sobre la pel·lícula.

(si entreu aquí i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Hi havia qui deia que no

La primera cosa bonica del dimecres 22 de febrer de 2023 és quan hi havia qui deia que no, com Massimo Troisi (*) al festival de cinema de Sanremo de 1981. I segurament és per això que aquí baix encara hi ha qui se l’estima (**). Ho he pensat mentre veia el documental que Mario Martone li ha dedicat (***). En un moment determinat del documental veiem una entrevista d’aquell any, en una sala del Festival en el qual estava previst que Troisi participés. Amb candidesa li explica al periodista de la televisió que ho hauria fet per promocionar la seva primera pel·lícula, ‘Ricomincio da tre’ (****). ¿I què penses dir?, li pregunta, somrient, el periodista. ‘M’han informat que no puc parlar ni de religió, ni de política, ni tan sols del terratrèmol (*****) i ara dubto entre recitar un poema de Carducci o un de Pascoli”. Semblava una broma, però després es va saber com va anar realment tot plegat: després de molts estira i arronses amb l’organització finalment li varen fixar aquelles limitacions i Troisi se’n va anar sense pujar a l’escenari. Una reacció molt diferent a la de tants que haurien modificat el text que tenien preparat i, tot dissimulant, haurien dit una altra cosa. Hi ha una teoria molt vella que diu que les coses es canvien des de dintre, però, dissortadament, no funciona. Es canvien des de fora. Sense cap promoció, la primera exhibició de ‘Ricomincio da tre’ va ser un èxit espectacular. 

(*) Vegeu aquí.

(**)  És una referència al títol del documental –‘Laggiù qualcuno mi ama’que es presenta a la Berlinale (vegeu aquí)

(***)  Vegeu aquí.

(****)  Vegeu aquí.

(*****)  Es refereix al terratrèmol que el 1980 va assolar Irpínia, a la Campania, que va fer gairebé 3.000 morts. Vegeu aquí i també aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Donar-se de baixa d’un servei

La primera cosa bonica del dijous 23 de febrer de 2023 és aconseguir donar-se de baixa d’un servei, acabar amb el subministrament, retornar el que calgui retornar i continuar endavant. En comparació, un divorci és una minúcia perquè ara, al divorci, li ha arribat el procediment abreujat que contempla el comú acord, mentre que les companyies no posen mai facilitats i imposen les seves regles. T’hi has d’adreçar per escrit, millor si ho fas per correu certificat amb acusament de rebuda (la darrera la vaig fer fa vint anys), o enviar un PEC (*) o un telegrama… Un cop has rebut la confirmació comencen els maldecaps de debò: has de tornar els mòdems, les capses o el que sigui, i sempre en plural perquè amb els anys t’ho han anat canviant ‘gratuïtament’ avisant-te, però, que conservessis el model anterior, per si et demanen de tornar-lo el fatídic dia que volguessis donar-te de baixa. En el garatge en tinc sis, tots empaquetats. Ara és el moment de tornar-los. Cap a l’oficina de correus, una vegada més. Si t’agrada treballar com els moderns pots fer el retorn a través d’una adreça que t’indica la pàgina web. La més propera és fora de la ciutat i correspon a un garatge que està tancat. La següent no dona senyals de vida. Escrius a la companyia i et responen que, de manera excepcional, pots deixar-ho tot en una deixalleria especialitzada. Vas a la pàgina web dels llocs especialitzats en recollida de material de rebuig. Novament l’adreça més propera, per dir alguna cosa, ha tancat. Continues fora de la ciutat, desconnectat. Finalment trobes un establiment amb els cartells escrits amb retolador. Entregues els mòdems, les capses o el que sigui a una senyora uniformada de taronja i blau. No et fa cap rebut. ¿I si la companyia canvia d’idea i demana el comprovant del lliurament? Li fas una foto mentre somriu i llença els teus paquets etiquetats al contenidor. Conserves la imatge al mòbil, entre la del gat enfilat l’arbre de Nadal i la del desert nevat. Un dia es demostrarà que tot aquest patiment ha estat útil. Potser.

(*) PEC són les sigles de Posta Elettronica Certificata (correu electrònic certificat).

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

  1. Trobo molt encertat que en Romagnoli s’hagi fixat en la pel·lícula THE BANSHEES OF INISHERIN que a l’estat espanyol s’ha traduït – en aquest cas penso que encertadament- com ALMAS EN PENA DE INISHERIN mentre que a Sud-Amèrica li han posat per títol LOS ESPIRITUS DE LA ISLA.
    He de confessar que quan vaig veure la pel·lícula vaig creure que existia una illa a Irlanda amb aquest nom. No ha estat fins avui que m’he interessat pel tema i he après que Inisherin és una illa fictícia de la costa d’Irlanda i no existeix a la vida real. S’ha de dir però,que la pel·lícula es va rodar en dues illes d’Irlanda: Achill al comptat de Maig i Inis Mor a la costa oest d’Irlanda (comptat de Galway)
    Com ja insinua l’autor de l’article parteix d’una història que, en principi, sembla banal. En una petita illa d’irlanda (INISHERIN) trobem dos amics, en Pàdric (Colin Farrel) i en Colm (Brendan Gleeson) que són com dos germans i que cada dia després de la rutinària feina de grangers es troben en el pub que és l’únic lloc de distracció que existeix a l’illa per prendre una pinta de cervesa. D’un dia per l’altre, en Colm deixa de parlar a en Pàdric, sense cap explicació i sense aquest últim tingui la més mínima idea de per què en Colm ha pres aquesta decisió. I en Pàdric dia darrere dia busca el perquè d’aquesta enemistat sobtada. Com molt bé resumeix Marta Medina en El Confidencial: “És una comèdia (tragicomèdia diria jo) negra sobre el dolor masculí.”
    Els que hem tingut la desgràcia de perdre un amic de tota la vida per un tema estùpid sabem el dolor que això provoca. Però per fer una pel·lícula amb un fet tan simple en principi es necessita un gran director. I l’irlandès Martin McDonagah que ja ens va enamorar en TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS aconsegueix un resultat excepcional. En aquesta lluita fratricida en Pàdric es pregunta “però si ahir tot estava bé…”frase que també hem sentit repetir, en alguns divorcis inesperats, per una de les parts. Patim el seu dolor com si fos nostra. Serà reversible la situació com diu en Romagnoli?
    El tema s’ha convertit en una gran notícia per tots els habitants de l’Illa, ha trencat la seva rutinària vida i no podem dir res més per no fer “spoilers”.
    La pel·lícula es continua projectant en algunes ciutats de Catalunya. Si teniu ocasió aneu a veure. No ús en penedireu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!