Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Amb les Maldives al pensament

La primera cosa bonica del dilluns 28 de novembre de 2022 és la manera com el tennista Lorenzo Sonego ha guanyat dos partits individuals de Copa Davis: tornant de les Maldives a darrera hora i sense haver previst que li tocaria jugar-los. Una cosa per l’estil va passar amb la selecció danesa en el campionat d’Europa de 1992. No s’havien classificat a la fase final i tots eren a la platja fent castells a la sorra. Però va resultar que Iugoslàvia, una de les finalistes, va desaparèixer com a país i els danesos varen ser repescats. Amb tota la tranquil·litat del món, sense capficaments inútils, hi varen anar… i varen guanyar el campionat. Després encara hi ha qui parla de preparació, entrenaments, concentracions quan resulta que els que acaben guanyant són els que tornen de les Maldives mentre els altres es capbussen en el que han de fer. Certament aquesta no és pas una tècnica ni segura ni repetible, però crec que de tot plegat podem treure un ensenyament: ens cal tenir les Maldives en el pensament. I, per comptes d’omplir-lo d’estrès, esperes, pronòstics, entrevistes i tot el que hi hagi per fer, refugiar-nos en les nostres Maldives particulars. Abans d’un examen, d’un col·loqui, d’un partit o d’una conferència, fora angoixes de guanyar o de perdre: no hi pensem. I quan hagi passat tot, seguim el camí, que estem de vacances.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

… i acció!

La primera cosa bonica del dimecres 30 de novembre de 2022 és la notícia que el cinema gaudeix de bona salut, que no és pas mort i que, fins i tot, és ‘Immortale’, com pregona el títol del llibre del director Daniele Vicari (*). Hi ha qui parla de funeral, però el cadàver no hi és. He assistit a una conferència de Vicari que ho demostrava amb xifres: mai s’han rodat tantes pel·lícules, a tot el món, com en els darrers tres anys. És cert que la producció africana augmenta i l’europea baixa, però això és un altre tema. El cinema és ben viu. I si la qualitat no es correspon amb la quantitat, això és, també, un altre tema.

Convindria posar algunes restriccions. Per exemple, entreu en qualsevol plataforma, busqueu pel·lícules amb la paraula ‘Nadal’ al títol i proveu de veure-les, encara que siguin deu minuts de cada una: acabareu engolits per un tsunami de vulgaritat. Després poseu al cercador paraules estranyes, països que voldríeu visitar, no us refieu de l’algoritme que us dona consells. O entreu al cinema que tingueu més a prop sense fer cas dels cartells ni del públic ni de la crítica: els millors films que he vist a la meva vida m’han arribat per pur atzar, perquè m’havia equivocat d’horari o era a l’entrada i, fixant-me en els subtítols, no havia parat atenció al títol. I si no, espereu ‘Orlando’ (**), de Daniele Vicari precisament. El tràiler (***) és una cosa ben bonica.

(*) El llibre de Vicari és aquest.

(**) Trobareu més informació sobre ‘Orlando’ aquí.

(***) El trailer el trobareu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Les preguntes dels estudiants

La primera cosa bonica del dijous 1 de desembre de 2022 són les preguntes dels estudiants quan vaig per les escoles a parlar d’algun dels llibres que he escrit. Més que a llibreries o a festivals (on sembla que, per precaució, ja comencen a excloure’ls). Temps enrere vaig anar a un institut del Nord i, entre altres preguntes, me’n varen formular tres de memorables: 1. “A part de l’escriptura, ¿té vostè altres hobbies?” (aquesta, per cert, me l’havia fet també mon pare i, pel que sembla, l’han feta també els pares de molts autors). 2. “¿Fa servir drogues per estimular l’escriptura?” (tot i ser mentida, em sentia temptat a dir que sí només per veure com reaccionava el professor). 3. “¿Per què el protagonista varia quan, de fet, sempre és el mateix personatge?” Aquí responc: “Perquè és una mica com a ‘Siamo uomini o caporali’, aquella pel·lícula on sortia Totò”. “¿I qui era Totò?”, em demanen (precisament cal recordar que els anys passen i que allò que ahir era cert, demà ja no ho serà). La fórmula magistral, doncs, per a qui va a parlar per les escoles seria: pilota rasa, mentalitat oberta i atenció al calendari.

(si entreu aquí  -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!