Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Rovereto

La primera cosa bonica del dimecres 5 d’octubre de 2022 és quan t’adones que un lloc no era millor quan l’embolicaves amb la nostàlgia, sinó quan hi tornes després d’un munt d’anys. Parlo, per exemple, de Rovereto (*).

Un matí de tardor (allí, almenys, ja ha arribat) m’hi passejo. Les muntanyes del voltant conviden a un munt de reflexions sobre el tema. La casa del primer concert de Mozart a Itàlia és sempre allí: al carrer Mercerie 14. La botiga de barrets té ara un aparador de color blau fosc amb una dotzena d’objectes diversos exposats. El mercat és un arc de Sant Martí que s’escampa de parada en parada. Cada carrer t’aboca a una descoberta.

No experimentava aquestes sensacions des que era un infant; de fet, em colpien unes altres. M’hi portava una tieta que damunt del llit, per comptes de la Creu i una Mare de Déu, tenia una fotografia del Bologna de la temporada que va guanyar la Lliga. Després l’equip va anar de baixada i ella va canviar de lloc de vacances. Jo ja era massa gran per seguir-la, el tiet se’n va anar a jugar solitaris al paradís i ella es va perdre amb un jove, potser massa, cambrer provinent de l’Est.

Ara té 96 anys i es penedeix de no haver-se fugat a Bucarest. Quan era petita era molt malaltissa i un metge li va pronosticar ‘una mort imminent’. Poc després, recorda, qui es va morir va ser ell. Hi ha els temps embolicats amb la nostàlgia, però sempre és millor la realitat d’ara. Present i ben viva.

 (*) Trobareu informació sobre Rovereto aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Parella que s’abraça

La primera cosa bonica del dijous 6 d’octubre de 2022 és el destí de la parella que s’abraça en una aquarel·la (tècnicament un guaix) d’autor (Rich) desconegut i que es desenvolupa al llarg de la vida.

La història comença fa vint anys. Un amic i la seva futura esposa compren aquest quadre en una galeria de Londres. Es titula ‘Parella que s’abraça’ i el firma un tal Rich. Imita l’estil de les cobertes de novel·les rosa amb un fons de color vermell molt intens que baixa en cascada.

El pengen a la seva nova casa del West End. Tres anys després es divorcien. Ell em demana que l’ajudi amb la mudança. Cap dels dos vol el quadre vermell. ‘Queda-te’l tu’, em diu. Me l’emporto en tren cap a París. El regalo a una altra parella que tot just acaba d’inaugurar casa al Barri Llatí. Aguanten set anys. Quan es divorcien m’arriba molt ben embolicat i amb una amable nota d’agraïment. Talment com si el tingués en adopció.

Faig un darrer intent. Un veí compra un local al costat de casa seva per llogar-lo. Li demano si li serveix un guaix original, signat per Rich. No sap qui és (jo tampoc), però per no admetre-ho accepta amb entusiasme. En recompensa em regala una ampolla de whisky.

Ahir la parella que s’abraça em va tornar. Al local s’hi ha instal·lat finalment el veí després de separar-se. No vol veure escenes d’amor. Ara caldria decidir si resulta que Rich encomana infortuni o distorsiona la durada mitjana d’una relació. En el dubte he decidit quedar-me’l. Per sempre.

(si entreu aquí  -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

———————————————————————————————–

Fullatge

La primera cosa bonica del divendres 7 d’octubre de 2022 és un objectiu per a aquesta tardor tan complicada: redimir-la amb la bellesa dels millors paisatges boscosos.

Escenaris de guerra, amenaça atòmica, inflació, el govern d’Itàlia en mans d’una gent a la qual no li deixaríeu ni un monopatí (perquè acabarien fotent-se de morros), cert. Però, compte: som en el ple de la tardor. Una amable llibretera de Trento m’aconsella un text del filòsof Duccio Demetrio: ‘Foliage. Vagabondare in autumno’ (*).

Segons Adriana Zarri ‘té el sabor de la maduresa, no de res gastat o en descomposició, sinó de plenitud: és el temps de la collita d’una sembra ja llunyana; i és el temps de sembrar per a una collita també llunyana’. ¿On hem d’anar, doncs, ara que Minsk ha esdevingut un destí impossible? Als boscos del Monte Cimino, o al parc nacional de la foresta Casentina, o al tren -anada i tornada- de Domodossola a Locarno… Buscant el color, la llum, la promesa que per cada fulla que cau n’hi ha una altra que reneix. El canvi és l’única estació que val.

(*) Per si us interessa, el llibre és aquest.

(si entreu aquí  -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!