Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a la versió digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Més val Sixto que mai

La primera cosa bonica del dimarts 7 de juny de 2022 és la gran sort que té Sixto Rodriguez, alias Sugar Man: als setanta anys es va fer famós i ara, a punt de fer-ne vuitanta, ric. Qui no hagi vist el documental sobre la seva vida (guanyador d’un Oscar el 2013) (*) ho hauria de fer de seguida. És el millor del que portem de mil·lenni.

Sixto tocava i cantava durant els anys setanta, després va desaparèixer. No sabia que era famós en una altra -i aleshores inaccessible- part del món, Sudàfrica, on les seves cançons sonaven a la ràdio i les cantava tothom. Se’n va assabentar, molt sorprès i ja de gran, quan feia de paleta a Detroit. Després va fer gires per tot el món. Jo el vaig veure a Milà.

Li costava, però era una història preciosa. I ara, en vigílies del seu aniversari que serà el divendres, li han reconegut els drets d’autor corresponents a tota aquella música tocada sense ell saber-ho durant decennis. Gairebé diríem que s’ha fet l’amo de la Siae (**). Que en el seu cas converteix en rica la seva descendència.

Hi ha dues coses boniques en aquesta història. La primera és que pot passar que no sàpigues com ets d’important per a gent que t’estima i per què, aquestes coses passen però les barreres cauen i un bon dia descobreixen qui ets i què fas. La segona és que, si tens a la memòria Sixto, dit ‘Sugar Man’, tu no canviïs. Queda’t a casa i posa la seva música: ‘Home de sucre, no tinguis pressa, ja estàs cansat d’aquesta escena’

(*) Vegeu aquí.

(**) L’equivalent de la SGAE, l’entitat que gestiona els drets dels autors.. 

(si entreu aquí  -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

———————————————————————————————–

La mitja joventut

La primera cosa bonica del dimecres 8 de juny de 2022 és la mitja joventut, la que no ha fet ni la guerra ni la revolució, la que no ha canviat el món però tampoc l’ha destruït i que és aquí per explicar-ho. L’altre dia, en un llibre titulat ‘1972’, escrit per Francesca Capossele, vaig subratllar aquesta frase: ‘Els joves fora de la seva joventut es converteixen en adults que volen convèncer altres joves que ells sí que han viscut les millors experiències’. És exactament així. Cada generació vol creure que no ha passat en va, que ha viscut experiències meravelloses i, no cal dir-ho, irrepetibles. Però cada generació no és més que una suma d’individus que arrosseguen la por d’haver estat insignificants i que intenten engegantir la seva ombra a mesura que la tarda va caient. De cara al què dirà la història l’única estratègia de supervivència passa per la humilitat, virtut rara però indispensable en el present. Pel que fa al passat, estalviem-nos el ridícul. ¿Una joventut extraordinària? Sens dubte. Es viatjava amb l’lnter Rail, es votava radical perquè abans que res predominaven els drets, s’escoltava Pink Floyd, es va guanyar un Mundial. La violència es descartava, però no es va trobar la pau. Els més generosos entre nosaltres desitjàvem sincerament que als joves que vindrien després els toquessin experiències millors però, veient-los ara com van de perduts en les seves pantalles, no m’ho acabo de creure. Finalment cauen a la trampa: pensar, i no pas amb orgull, que la mitja joventut ha estat la millor joventut.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

De vacances amb tu mateix

La primera cosa bonica del dijous 9 de juliol de 2022 és anar-te’n de vacances amb tu mateix i respectar, dintre dels límits acceptables, el sempre regenerador vot de silenci.

Ho faig de tant en tant: tancar-me en un refugi de muntanya, en un monestir o a Nova York que és la capital del caos, sí, però també de la solitud. Aquesta vegada he triat la segona opció. Un convent, un jardí, una cambra espartana, missioners, persones que fan retirs espirituals, res de televisió, res de telèfon, només una hora al dia de connexió a internet. Com diu el comediant Albanese: ‘¿Et busques a tu mateix? ¿I si al final descobreixes que no t’agrades?’

Cap problema. Hi ha temps per intentar millorar-te, i ho pots fer tu sol. Cap distracció, cap remor de fons, cap equilibrista enlloc. Oblida’t dels cocodrils i fes un llarg de piscina sense entrar a l’aigua. Revisa la sèrie de televisió que és la teva existència i endreça la trama perquè les temporades no seran infinites.

Mira cap enrere. Tota la vida t’has estat preparant per l’avinentesa d’un error judicial que et fes entrar a la presó. Continua entrenant-te: set samarretes idèntiques, un feix de llibres per llegir. Pensa en els traumes hereditaris. Pensa en la reconciliació. Pensa. Enmig del silenci no hi ha lloc per a les bajanades. Després surto un moment a la porta del convent. Hi ha un altre hoste que fuma recolzat al mur. Em mira i amb veu baixa em diu: ‘I vostè, de Gilletti, que en pensa?” (*).

(*)  Massimo Giletti és el presentador de ‘Non è l’Arena’, un programa de debats molt polèmic a Itàlia. Dies enrere l’escàndol va arribar al màxim quan va dedicar un programa sencer emès des de Moscou amb entrevistes només a personatges afins a Putin i al Kremlin. Les reaccions que va generar les trobareu, per exemple, aquí, aquí i també aquí. 

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!