Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a la versió digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Les paraules justes

La primera cosa bonica del dilluns 13 de juny de 2022 són les paraules justes i aquells que viuen amb l’obsessió de trobar-les: una forma de respecte per a ells mateixos i per la llengua parlada o escrita, però no només. En el llibre de Tove Jansson ‘Campo di pietra’ (*) el vell periodista li diu al seu director: “Paraules, milions de paraules que he escrit pel teu diari, ¿et fas una idea del que vol dir haver escrit milions de paraules i no poder estar mai segur d’haver triat les justes? És per això que s’acaba callant, cada dia que passa ens tornem més silenciosos”.

Vol dir quedar-se bloquejat en el dubte entre una repetició i l’ús d’un sinònim, amb la sensació que només la primera tria era l’eficaç, tot i que podia irritar. I aleshores buscar-la, aquella altra paraula, però dintre teu, sense acudir al ‘Google-sinònims’, perquè sorgeixi tan natural com la primera. Sabent que ja no et queda cap més xarxa: ni l’editor, ni el corrector de proves, ningú que hi doni la darrera ullada. Sense filtres. Sense confondre la velocitat amb la deixadesa (no són sinònims). I sentir un sotrac quan t’adones -molt després, massa tard- que podies haver usat una paraula millor. I deixar de rellegir-te. Milions de paraules que esdevenen silenciades. Callar si no es tenen les paraules necessàries i útils per alguna cosa o per algú. Demostrar respecte pel lector, el més cortès dels nostres desconeguts.

 (*)  El llibre és aquest i no té traducció, ni en català ni en llengua del 155

(si entreu aquí  -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

———————————————————————————————–

La trama universal

La primera cosa bonica del dijous 16 de juny de 2022 és la trama universal que dictamina l’èxit d’una sèrie de televisió, una pel·lícula, un llibre. Sempre és la mateixa i sol funcionar cada vegada. Vegem els ingredients: agafeu una ciutat, però que sigui petita. Possiblement en decadència a causa de la crisi econòmica. Una ciutat petita que, no cal dir-ho, amaga secrets, cosa que es percep de seguida. Quan es passeja pel carrer principal s’alcen núvols de pols, hi ha un gronxador buit que encara es mou i sentim com es tanca una porta que grinyola. Els secrets del passat apareixen tot d’una. Com els pistons d’un brou, surten a la superfície. El desencadenant de la trama és una desaparició. D’una nena o d’una dona jove i en tot dos casos bonica. A meitat de la història apareix morta. En un indret fosc, però significatiu. Aleshores, ja hi som: reapareix el record d’un antic crim molt similar. I amb això la sospita d’un assassí en sèrie. Els protagonistes? Una (o un) que ha crescut en el lloc però que se’n va anar a la gran ciutat a fer carrera. Torna per investigar investida (o investit) de periodista, detectiu o turista. Troba a l’altra (o a l’altre) que no s’ha mogut mai d’allí i que ara fa de policia si l’altra (o l’altre) fa de periodista, o a l’inrevés. Entre les dues (o els dos) hi va haver, de joves, una nit. Un fil trencat. Coses que no s’haurien d’explicar. Esclata un huracà. I tot seguit ja t’imagines com acabarà tot plegat. Sempre de la mateixa manera. Però, tot i així, vols saber-ho. Cada vegada.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!