Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a la versió digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

El gos fantasma

La primera cosa bonica del dimarts 24 de maig de 2022 és un gos fantasma del qual es compadeix una dona, que encarna un record i que celebra un continent. Passejant pels carrerons de Ventotene (*) veig una senyora amb una moto que transporta un gos. M’explica que se’l va trobar una tarda de pluja que se sentia especialment trista. La causa d’aquell sentiment era que s’acabava de morir David Sassoli (**). Un home que li era particularment simpàtic, l’havia vist alguna vegada per l’illa i li semblava que era seriós, apassionat… i massa jove encara per anar-se’n. Mentre tornava cap a casa per refer-se del xàfec havia vist un gos, molt malmès, un esquelet de gos, un fantasma de gos. Havia provat d’acostar-s’hi, però el gos la defugia. Llavors va anar fent un rastre amb trossets de menjar que portava a la bossa amb què havia sortit a comprar. Va arribar a casa i, poc després, també el gos. Una femella, en realitat. No pesava gens, gairebé no s’aguantava dreta. Va trucar al veterinari: ‘A veure si supera la nit’, li havia dit. L’endemà, a la sortida del sol, es va despertar amb la gossa al llit, al seu costat. De nom li ha posat ‘Europa’.

(*) Localitat pertanyent a l’illa del mateix nom situada al Mar Tirrè, molt a prop de Nàpols

(**)  David Sassoli (vegeu aquí) va ser president del Parlament Europeu des de 2019 fins a la seva sobtada mort el gener d’enguany. 

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

L’abolicionista

La primera cosa bonica del dimecres 25 de maig de 2022 és un pare abolicionista que recorda l’aforisme de Nietzsche: “La maduresa de l’home consisteix a retrobar de gran la seriositat que, de petit, aplicava en els jocs”. Camino al vespre, sempre pels carrerons de Ventotene. D’una casa amb la porta oberta surten disparats tres nanos cridant. S’intueix que són parents, germans i cosins. Dos empresonen l’altre en un racó mentre li diuen: ‘Ara ets el nostre esclau i faràs tot el que nosaltres et manem’. El minyó abaixa el cap. Alenteixo el pas. En aquell moment apareix un home d’uns quaranta anys, furiós: “Què heu dit? Un esclau? Ningú no és esclau, ni de broma!” Un dels nanos es defensa: “Però si ho anem fent per torns!” i l’home s’ho pren encara pitjor: “No hi ha torns per a l’esclavitud. No ha d’existir. Per a ningú. I amb això no s’hi juga. Si us torno a sentir parlar d’esclaus, demà no anirem al mar!” Els altres adults, dintre de la casa, sembla que pensen que potser exagera una mica, però jo crec que té raó i els primers a adonar-se’n són els mateixos nanos. Ho han de saber abans que siguin més grans, abans que es pensin que és possible, que la història va per torns i que el patiment dels altres és un joc. Abans, molt abans: ara.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Gioia chi molla (*)

La primera cosa bonica del dijous 26 de maig de 2022 són aquells que diuen: ‘Ho deixo tot’. El que ve a continuació pot variar segons les circumstàncies. Se n’han fet pel·lícules com la lamentable ‘Ho deixo tot i obro un chiringuito’ (**). O samarretes de la sèrie ‘Ho deixo tot i visc en una barca’ que, segons els punts de venda, pot tenir variants: ‘i visc a Lipari’, ‘a Capri’ o on millor ens sembli. Tant se val perquè la segona part de la frase no és la realment important. La guingueta i l’illa corresponen a estats mentals temporals, no marxem per la destinació, sinó per allunyar-nos del lloc on som. De fet, els que exhibeixen la samarreta ‘Ho deixo tot’ són els que no s’atreveixen a fer-ho, en tenen prou amb l’eslògan, es miren la pel·lícula i es consolen pensant que tots acaben girant cua, que és una derivació momentània i prou. Sobre els que de debò ho han deixat tot, simplement, ningú no en sap res, facin el que facin. Hi ha, però, una tendresa de fons en el desig d’abandonar-ho tot. Molts es passen la meitat de la vida buscant una posició, un reconeixement i una autoestima (responsabilitats, façana, signatura) i després s’adonen que la felicitat consisteix a ‘deixar-ho tot’. Una mica vindria a ser com creure en un guru equivocat, però és bonic adonar-se’n. El pas següent és comprendre que aquell ‘tot’ és una minúcia, una engruna. I que n’hi havia prou amb una petita bufada per desbaratar l’estudiat ordre dels esquelets que dormen a l’armari. Merda per a qui afluixi.

(*) Joc de paraules amb l’expressió ‘Boia qui molla’ (traduïble per: ‘Merda per a qui afluixi’) i que té uns orígens que trobareu explicats -perdoneu-me, en llengua del 155- aquí.

(**) Ja sé que us consta que en català un ‘chiringuito’ és una ‘guingueta’. Pel que fa a la pel·lícula trobareu més informació aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!