Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a la versió digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

El passaport caducat

La primera cosa bonica del divendres 27 de maig de 2022 és el passaport caducat. Cada deu anys toca acomplir aquest petit cerimonial: te’n donen un de nou i l’antic te’l retornen escapçat d’un costat perquè no es pugui fer servir. Tornar a obrir les pàgines és una manera de repassar la teva vida, la història d’un decenni i, fins i tot, és una manera de fer comptes de cara al futur. Del Machu Picchu al Cercle Polar Àrtic (que tenen segells específics) somric amb la bellesa dels records, compto les vegades que he entrat als Estats Units i noto el buit 2020-2022. Fins aquí tot bé. Després arriben els fulls dels adéus. Passa sempre a cada canvi de document. En l’anterior eren llocs com el Iemen o Síria (en la meva memòria Shibam i Aleppo estaran sempre vives), en el d’ara està per veure què passarà amb els possibles visats per entrar a Rússia. La màquina del temps s’empassa el Riviera Express des de Bordighera fins a Moscou (i després, amb un altre tren, fins al final a Arkhangelsk), les estacions de metro de la ciutat imperial, l’església de San Petersburg. No hi haurà manera, potser tampoc en tindrem ganes. Viatgem, però a l’inrevés: fronteres tancades, realitats diverses. McDonalds’s se’n va de Rússia i Starbucks se’n va de Xina, no és una represàlia, ni el fracàs de la globalització, és només l’avís d’una marxa cap enrere. El món és com un ou de Fabergé, meravellós i acolorit, però per capir-lo del tot cal que el facis girar, si no el que faràs és contemplar sempre la mateixa pedra.

 (si entreu aquí  -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

———————————————————————————————–

Derrotar Alcaraz

La primera cosa bonica del dijous 2 de juny de 2022 és derrotar Alcaraz, en la superfície que sigui, en qualsevol torneig. I fer-ho ara, abans que creixi. O serà massa tard. En tennis he arribat a un moment que ja no sé per qui decantar-me. Sinner no arriba, Federer ja no s’hi veu de cap ull, pel que fa a Djokovic diguem que es va perdre l’hivern passat. Nadal, de fet, mai ha estat humà. I ara irromp Alcaraz i toca fer aquella cosa tan lletja, però inevitable, de posar-nos-hi en contra.

Alcaraz és un pinxo amb la raqueta. Té els gestos i les maneres del més descarat del patí. És el més fort i el menys amable. No el suporto quan llança garrotades, i encara menys quan al tercer intercanvi de cops es despenja amb una deixada, com aquell que tira un penal de cullerot. I quina ferotge exaltació a cada punt que guanya. No entenc Sinner, que no para de mirar l’entrenador buscant la seva aprovació. Aquest, però, és molt pitjor.

Estimo els jugadors gèlids, els que després d’una jugada extraordinària s’espolsen la terra de la sola de les sabatilles i riuen, però cap endins. Els que es diverteixen, no pateixen i contemplen la trajectòria de la bola conjuntament amb la de la vida. I la culpa de tot és de qui ha rodat la sèrie documental “Una squadra” (*). Torno a veure Adriano Panatta i penso que si s’enfrontés a Alcaraz primerament el derrotaria, i a continuació s’estomacarien. 

 (*)  Vegeu aquí informació sobre aquesta sèrie.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!