Totxanes, totxos i maons

Estimada Mercè:

He sabut que aquest cap de setmana els teus pares i tu agafeu un avió i us aneu a fer el turista a Venècia. Déu n’hi do! Amb només set anys ja coneixeràs la ciutat dels canals. Una ciutat que jo, que tinc exactament cinquanta anys més que tu, encara no he visitat mai (tot i que, si es compleixen les planificacions que fem a casa, aquesta mancança es resoldrà d’aquí a dos o tres estius com a màxim).  (n’hi ha més)

He de confessar-te que em fas una mica d’enveja, Mercè. Bé, una mica no. Mooolta enveja. Per dues raons ben diferents. La primera raó ja te l’he dita: te’n vas a un lloc preciós i ple d’història que de moment encara no conec. Aquí, doncs, l’enveja és de tons suaus.

Hi ha, però, una segona raó per la qual sí que t’envejo intensament. Amb un to verdós ben cridaner. I saps per què? Perquè la mirada que tu li faràs a Venècia, els ulls amb què contemplaràs les seves places, palaus, ponts i canals mai la podré igualar.

Per a tu Venècia és un màgic indret on hi viu gent… però on no hi ha ni semàfors, ni cotxes. Un lloc de fàbula ple de carrers on per comptes d’empedrat o d’asfalt hi ha canals d’aigua damunt de la qual naveguen unes barques denominades "gòndoles" que fan la mateixa feina que els cotxes o els taxis de Barcelona.

Sé que quan els mestres a l’escola t’han explicat coses d’aquesta ciutat tan plena de meravelles no te n’has sabut fer la idea fins que, sàviament, els pares han decidit enfilar-se amb tu a un avió per anar a viure-les de prop.

Quan d’aquí a dos o tres estius jo arribi a la ciutat dels canals (la previsió és fer Itàlia de sud a nord en tres estius, saps?) la meva mirada serà, però, molt diferent. De fet, es podria dir que jo "ja hi he estat", a Venècia. Perquè l’he vista mil vegades en pintures, en fotografies, al cinema, per internet, l’he llegida, he escoltat la seva música… Sé què són totes aquestes coses que a tu t’encisen. Em consta d’on prové el seu secret. Em falta només (i és molt, és clar) anar-hi. La teva mirada, en canvi, és il·lusionada, nova, innocent i, sobretot, descontaminada. És per això que et dic que la Venècia que engoliran els teus ulls mai serà com la meva, excessivament contaminada per un tou de cultura que de vegades -com ara- gairebé et diria que fa més nosa que servei.

Els llocs són com els llibres. Jo, que també també en faig una mica, de mestre, solc explicar als meus alumnes que la primera lectura d’un llibre és sempre la bona. Que les lectures posteriors serveixen per aprofundir i per aprendre, per adonar-nos de com ha estat bastit aquell artefacte i de per on patina; però que la lectura irrepetible és la primera. Perquè és quan el lector està lliurat plenament a les mans de l’autor. Amb els llocs passa exactament el mateix: la primera mirada és la bona. La que t’atrapa o te n’allunya definitivament.

Diuen que quan les persones es fan molt grans (molt més grans del que sóc jo, imagina’t) algunes nits, quan la son no els arriba, tanquen els ulls i durant un instant fugaç passen pel seu cap les imatges més importants de la seva vida. Jo ja en tinc una bona pila emmagatzemades. Tu, en canvi, encara tens el sac gairebé per estrenar. Però estic segur que, per moltes vegades que hi tornis en el futur, la primera imatge dels canals de Venècia, la que veuràs el divendres cap al tard o potser el dissabte de bon matí, serà un fotograma inesborrable de la pel·lícula de la teva vida.

Uf! Repasso tot el que t’he escrit fins ara i m’adono que segurament a partir d’un punt t’haurà començat a ser difícil seguir-me. Me’n faig el càrrec. Això ens sol passar a la gent que fa mooolts anys que no tenim tractes amb dames jovenetes com tu. Tant se val. Estic segur que la mare o el pare -que em consta que llegeixen de tant en tant aquestes coses que escric- sabran explicar-te millor que jo tot el que he intentat dir-te.

Mira, se  m’acut una cosa. Si te’n recordes m’agradaria que fessis una fotografia del racó de Venècia que més t’hagi agradat i que diguis als pares que me la facin arribar per correu electrònic. Et prometo que la penjaré aquí mateix perquè els bons amics que segueixen tot el que vaig escrivint en aquesta pàgina sàpiguen que la Mercè ha estat a Venècia amb els seus pares un cap de setmana del mes d’abril de quan tenia set anys, que s’ho ha mirat tot ben atentament, sense perdre’s ni un detall. I que, una vegada més, ha estat una noia feliç, alegre i contenta.

Hi compto, eh?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!