Moments de 2007: Arezzo.

No sé si és el moment àlgid de l’any que ara s’acaba però sí que estic convençut que pocs dies han tingut tantes emocions i descobertes concentrades com el que ara evoco: el divendres 16 de novembre de 2007. Són les cinc de la tarda, comença a fosquejar i fa un fred que pela. Passegem per Arezzo mentre fem temps per entrar a l’església de San Francesco on tenim quatre places reservades en el darrer torn de visita per contemplar els frescos de Piero de la Francesca sobre la Llegenda de la Vera Creu.

Fins a aquell moment el dia ha estat agitat: trobada pel matí amb la C. i en R., taxi cap el Prat, vol fins a Pisa, cotxe de lloguer, cent-seixanta quilòmetres de carretera plena de camions i trams en obres, dinar de circumstàncies en una àrea de servei, més carretera i de cop i volta ens adonem que ja som a les portes d’Arezzo. La primera fita del nostre viatge llampec a la Toscana.

En un moment del nostre passeig per la vila ens aboquem a un espai enorme: la Piazza Grande, com no podia ser altrament. Mans a les butxaques i arraulits per la rasca vagaregem per aquell indret que ens captiva a tots quatre perquè té un indefinible aire familiar. En R. és qui té la premonició: “No us recorda una mica el Mercadal de Vic?”. És clar! I faig la fotografia que il·lustra aquest apunt. Una fotografia que no crec que ajudi a ningú a treure conclusions clares però jo ja m’entenc.

Quan arriba l’hora entrem a l’església a contemplar els frescos. L’A. i jo escoltem atents i emocionats les explicacions dels nostres amics. Principalment de la C. que hi entén molt i és un gust veure com sap fer planer i senzill allò que als profans ens passaria desapercebut. Sobre els trenta minuts que va durar aquella experiència no em veig amb cor d’afegir ni un sol mot al que algú ja va deixar escrit en el seu Bloc (vegeu aquí).

El dia, però, ens reservava encara alguna sorpresa més.

Amb els ulls i l’ànima encara amarats de Piero de la Francesca enfilem l’autostrada cap a Florència on tenim previst passar les dues nits següents. La referència la teníem lligada prèviament per internet. Hotel Caravaggio, preus raonables, situació cèntrica i un reclam infal·lible: des d’algunes de les seves habitacions “si vede il Duomo”.

Quan arribem ens acull a recepció un xicot jove i llest com una fura. No sé si és l’amo de l’establiment però per la manera com disposa de les coses queda clar que com a mínim és l’home de confiança de la casa. En veure que parlem en català ens fa una pregunta inesperada: “Sabeu quin és el meu cognom?”. No sabem què dir i amb una espurna trapella instal·lada als ulls ens respon el que menys ens podíem imaginar: “Cardona”.

Davant de la nostra sorpresa ens explica que la seva família prové de Sicília, que la seva mare es diu Maria de la Mercè i que el cognom, força comú a Sicília i també a Nàpols, s’endinsa en els segles fins a l’època de l’arribada dels catalans. “Els meus avantpassats varen arribar a Sicília amb el rei Pere III”, ens diu. “Doncs ets més català tu que no pas nosaltres”, li comentem. I no ens ho nega pas, el paio…

Una estona després mentre buidem la maleta rebem una trucada dels nostres companys de viatge: “Podeu venir un moment?”. Anem a la seva habitació i és justament allí, magníficament retallada contra el rectangle de la finestra, que l’A. i jo veiem en directe per primera vegada en la nostra vida la cúpula monumental del gran Brunelleschi il·luminada contra la negra nit.

El dia el vàrem acabar en un  restaurant a prop de l’hotel. Un restaurant de gent feliç, amb un cambrer que cantava mentre ens servia el sopar.

Tot quadrava, tot era al seu lloc aquell inoblidable 16 de novembre a la Toscana…

————————————————————————————————————-
Si algú sent curiositat, el nostre cap de setmana a la Toscana ha quedat reflectit en els següents apunts: 29 de setembre (aquí), 16 de novembre (aquí), 18 de novembre (aquí) i 20 de novembre (aquí).
————————————————————————————————————-

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *