Totxanes, totxos i maons

El dissabte 1 i el diumenge 2 d’abril de 1967 Joan Manuel Serrat va fer els seus dos primers recitals al Palau de la Música Catalana, un espai on fins aleshores l’únic cantant català que hi havia actuat era Raimon. El Noi del Poble Sec presentava el seu primer disc de llarga durada (vegeu-lo aquí) i la fita havia suscitat molta expectació ja que els tres discos EP (de quatre cançons) que fins aleshores tenia publicats havien tingut un èxit creixent. El primer amb “La guitarra”, el segon amb “Ara que tinc vint anys” i el tercer, el de la seva consagració, amb “Cançó de matinada” i “Paraules d’amor” com a temes estrella.

No puc recordar a quin dels dos recitals vaig assistir però sí que recordo bé el programa. A la primera part van cantar la barcelonina Jacinta, el valencià Marià Albero i la rossellonesa Jocelyne Jocya que havia aplegat una certa popularitat amb la versió catalana de la cançó “Bon voyage”.

D’aquell concert, dels detalls del qual els espectadors no sabíem res ja que Serrat presentava un disc que encara no havia sortit a la venda, han quedat gravats en el meu record dos moments de gran intensitat relacionats amb dues cançons que escoltàvem per primera vegada: “La tieta” i “Cançó de bressol”.

Em refereixo a la reacció del públic en acabar tots dos temes: un llarg instant de silenci, sorpresos i emocionats tots plegats pel que acabàvem de sentir, i tot seguit una espectacular ovació d’uns quants minuts amb la gent dempeus i demanant més.

Explico tot això perquè tal com deia en un apunt anterior (vegeu aquí) el dijous a Frankfurt va passar una cosa similar durant la lectura d’alguns fragments de “Pedra de tartera”, de Maria Barbal. Va ser quan la lectora Birgitta Assheuer va llegir el darrer capítol del llibre; aquell en què la Conxa, ja vella, passa revista al que és la seva vida actual reclosa a la porteria d’una casa de pisos a l’Eixample barceloní.

És un capítol breu -no arriba a les dues pàgines- que comença amb la frase “Barcelona és una casa on les finestres no donen al carrer. Miren al vestíbul de l’edifici i a l’ascensor del servei”, que continua amb imatges com “Barcelona és un pa petit que s’acaba cada dia i és llet d’ampolla, molt blanca, sense nata i amb un gust primet” o com “Barcelona és aprendre a callar més i més. Fins que em pregunten alguna cosa” i que es clou de manera espectacular amb una frase definitiva, lapidària, digna d’aparèixer a qualsevol antologia de frases finals d’un llibre: “Barcelona, per a mi, és una cosa molt bona. És l’últim graó abans del cementiri.”

En arribar a aquest punt la reacció del públic que assistia a l’acte -un centenar llarg de persones- em va recordar la del Palau l’any 1967: primerament un instant de silenci per adonar-nos que la bombolla de màgia on ens havíem intal·lat era a punt de rebentar i a continuació un esclat d’aplaudiments entusiastes.

El divendres per la tarda, mentre esperàvem l’avió de tornada cap a Barcelona, vaig explicar-li tot això a la Maria Barbal (que, per cert, ja porta 30.000 pedres de tartera venudes a Alemanya i és a punt que li comencin a traduir “País íntim”). Ella no havia estat al recital de Joan Manuel Serrat però va entendre perfectament el sentiment que li descrivia. Jo li vaig dir que ja havia escrit alguna cosa sobre la seva lectura en el Bloc però que quan fos a casa, amb una mica més de calma, li dedicaria un apunt específic.

Va per tu, doncs, Maria.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!